El diumenge vaig viure una de les experiències més enriquidores de tota la meva vida. Compartir unes hores amb un amic que se’n va, que ambdós sabem que marxa i que no tornarà.

Hem rigut, malgrat ell ja quasi no podia ni parlar. Hem parlat, més jo que ell aquesta vegada. Hem comentat els darrers esdeveniments de la feina. Està al corrent de tot. Llegeix tots els mails i mira la web. “Això ho hem tirat endavant, Cinto? Si ho hem fet i a més amb molt d’èxit, contesto. Me n’alegro, em diu amb els polzes amunt.

S’adorm, el tenen molt sedat, diu. S’emprenya car ell no controla el son, que són els medicaments que el controlen a ell i això no li agrada. Dorm una estona. Es desperta. Em mira. Fa cara de content al tornar-me a veure. Ajuda’m a aixecar-me, em diu. Som-hi, on anem? Dic. Aquí al costat, al lavabo. Ostres però t’haurem de desconnectar tots els aparells, i mira que n’hi ha. Me n’ensenya. Ho faig. Ens aixequem i anem. Poc a poc. Em mira. Ja puc sol, diu. Doncs endavant.

Surt. I abans de tornar al llit es posa les ulleres de llegir. Agafa el paper que té a la tauleta de nit. Mira el rellotge. Apunta l’hora i una quantitat. El paper està quasi ple d’anotacions. Això serveix, em diu, per informar els metges del que faig. Molt bé. Ja t’ajudo si vols. No, em diu. Jo ja puc.

Tornem al llit. Oxigen. Una mica de camamilla amb gasa. La boca la tens seca. Cal que t’hidratis. Aquest oxigen resseca molt la gola i els llavis. S’adorm. Vetllo el seu son. El miro. Ostres no marxis tio, penso. Encara hem de fer moltes coses. El destí, però, pensa diferent.

Estic amb ell i no estic trist. Per què serà? Me’n recordo la primera vegada que ens vam conèixer, aviat farà dos anys. L’energia, la determinació, la coherència, la lluita… des d’un primer moment m’impregnà d’aquestes virtuts d’un gladiador incansable. El miro ara i penso que aquest esperit encara l’impregna malgrat que sap que se’n va. Em comenta la seva filla que encara aquest matí no estava d’acord amb el que li feien les infermeres. De fet quan hem arribat s’hi estava discutint car no volia certes coses. És ell, penso.

pere valls 2Segueix dormint. De tant en tant es desperta. Es treu la màscara d’oxigen i em pregunta. Com està aquell assumpte?. Espinós, no hem avançat gaire. Sembla aturat quan ja sabem que ens beneficiaria molt. No sé molt bé com encarar-lo per això, li dic. Si et sembla li escric, ara quan arribi a casa, al màxim responsable, per veure com ho podem engegar el més ràpid possible. Estaria bé, em diu, s’hi va comprometre i és persona que compleix la seva paraula. No et preocupIs, li dic, me M’encarrego.

I el tema que vam parlar del treball? Bé, sembla que es comença a moure, li dic. De fet ho sé més per la premsa de pel que els responsables ens hagin dit. És curiós, em diu: aquest assumpte quasi em crucifica. Vaig dir que pràcticament no s’ha fet res en anys, se’m critica. Algunes persones dient que jo no els representava. Un temps després una alt responsable ens diu, te’n recordes, de que mai s’havia fet res en aquest àmbit. Li contesto, si és cert me’n recordo. Igual que el tema del Cedre, finalment van ser els francesos qui van donar-me la raó. I el tema del noi que és analfabet? Doncs mira de moment Educació no m’ha contestat. Tenen els seus tempus. Sembla que tot comença a rutllar de diferent manera. Costarà, com saps, però crec que podrem avançar. Segur? Em diu. Si estic segur.
S’adorm altra vegada, la respiració és més costosa, però dorm. El miro i inevitablement fas balanç del viscut.

El primer dia que ens vam conèixer. Aquelles petites (o grans depèn de com es miri) divergències que vàrem tenir, que acabaren del seu costat (és el kefe); dels plantejaments complexos de certs casos que tractem. D’alguns que ens explica ell i mirem de poder solucionar. Dels menyspreus des de dalt. Clar tot això en veu alta i ell endormiscat. Em mira, com vulguen dir, Calla!!! (ja quasi no parla), però li dic que no ho faré car em diuen que a la nit no dorm. Pues apa. A estar despert. Intento mantenir-lo despert, però em guanya. S’adorm. No és qüestió de sacsejar-lo per despertar-lo. Però que carai. Dorm que t’anirà de conya. Em fa cas. Raro en ell. Cluca els ulls. Parlem fluixet, amb els que estem allà. Dic que el Barça ha guanyat la Champions. Desperta. Em mira amb senyal de renyar-me. No és veritat. Han guanyat els merengues. Culé fins a la mèdul·la. Però eppp que atent que està. Hi és. Encara està aquí. No marxis.

Fa un xic de calor a l’habitació. El tenen en una d’individual. Millor que no pas aquesta darrera setmana. Que tètric és el Clínic. És vell, em diuen. El manteniment no és el desitjable, constato. Aconsegueixo posar la temperatura que podria semblar idònia. L’he encertat, ara s’està bé. Una mica mes de camamilla, que l’oxigen segueix ressecant. Em mira agraït. Tinive set. Torna a dormir.

Segueixo reflexionant, ara callat. Abans ja m’ha fotut bronca. Repasso aquests dos intensos anys. Molt intensos la veritat. Hem fet coses. Moltes més n’hem de fer. La dignitat de les persones amb discapacitat ha estat la seva bandera. L’hem fet nostra, però. Ens ha impregnat d’aquesta valentia i fortalesa. Eppppp seguirem sent forts, per nosaltres ja que tu continuaràs en els nostres cors i en les nostres venes. No marxis. La lluita pels drets la seguirem duent a terme.

Es desperta. No sembla neguitós, però si emprenyat. Què et passa? Aquests medicaments que no em volen deixar fer el que vull, em diu. Doncs, dorm. No vull, em diu.
Anem a dinar. No està obert el bar que l’any passat al sortir del Clínic vam anar, ell i la meva filla. Tenen un pernil de bellota boníssim. Ell i la nena quasi se l’acaben tot. Era d’esperar un gurmet com ell. Un mes “atipant-se” de minjà del Clínic. Bé s’ho val una bona menjada de pernil acompanyat d’un bon vi. Carai li he promès un xic de pernil, però està tancat.

Tornem a l’habitació. La família se’n va a dinar. Se’ls veu cansats. De fet la germana petita em diu que ahir a la nit no es va poder quedar. La va fotre fora a la una de la matinada. No volia que es quedés.

Silenci. Però no és un silenci sepulcral. Diria un silenci còmplice. Ell obre els ulls ens mira. Els torna a tancar. S’adorm. Se’l veu tranquil. No pateix. Això és el que compta.
Ja ha arribat la família de dinar. Uns quants per això. Dorm. Nota la nostra presència, un ull mig obert el punyetero. Se’ls veu neguitosos. Surten, entren. Una mica més de camamilla…
Ja hi són ells. Decidim marxar. Però dius adéu? fins després? que carai dic? Tots dos sabem de què va. Adéu, fins la propera. Una encaixada de mans. D’aquelles que es fan de debò. Amb les dues mans i fortament apretades. La que ell sempre fa: apretada de mans com cal, amb sinceritat, mirant als ulls i amb les dues mans. Diuen que és la dels homes d’honor.

Adéu Pere, fins aviat. Ell em diu: hi tant, però que sigui tard. Més aviat ho dic per tu que per mi, jo ja marxo, em diu. Ostres sempre em desencaixa aquest home. Sortim de l’habitació, ens acomiadem de la família. Se’ns veu aquesta cara de complicitat de què aviat ens veurem. Suposo que si, però i si no?

Agafem lo cotxe i cap a casa. La meva senyora dormint. Han estat unes hores molt intenses. Probablement les més intenses que he viscut amb un amic que se’n va. Em sento un privilegiat. He pogut estar una estona amb el meu amic abans que marxés…
Intento escoltar la música del cotxe, però no la sento. Ja fa dies que el meu subconscient em fa cantar una cançó que no hauria d’ésser adient. De fet dos. La Vall del Riu Vermell o la sevillana de los del Rio, aquella que diu : “ Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, Cuando un amigo se va y va dejando una huella que no se puede borrar”… Et puc ben assegurar que mentre em quedi un alè de vida mai deixaré que s’esborri l’empremta que ens has deixat. M’has entès?

Adéu Pere, fins aviat

Jacint RISCO, Gerent de la FAAD

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada