Per bé que el Tractat de Lisboa en el 2009, estableix el dret d’iniciativa ciutadana, continuo tenint la percepció d’inaccessibilitat, de manca de representació del ciutadà de peu i d’incapacitat d’aquest per a poder influir en les decisions de les institucions europees.

Al meu entendre, cal fundar de nou la UE, amb una major integració i renúncia a una part de la pròpia sobirania dels seus estats membres, per exemple, dotant-se d’una constitució i un exèrcit propis. Per altra banda, em sembla del tot imprescindible que els membres dels òrgans executius en el futur, siguin elegits democràticament, com ho són els del legislatiu.

Crec que la UE no està fent prou per a dotar de transparència a les desenes de milers de lobbies que actuen a l’ombra a Brussel·les. Per a intentar lligar curt als grups de pressió, fa uns anys, la UE creà un registre. Com que la inscripció fins ara ha estat voluntària, són pocs els grups de pressió, que s’hi han volgut inscriure.

En aquests moments, en alguns països membres, al meu parer, hi ha un excés de nivells d’administració, una part dels quals, crec que, de forma ordenada, es podrien anar diluint sense més dilació, en favor d’atorgar un major nombre de competències a la UE.

Tal és el cas d’Espanya, on pel cap baix existeixen 7 nivells d’administració: els ajuntaments, els consells comarcals, les vegueries, les diputacions, la Generalitat, les entitats públiques estatals i les institucions comunitàries, partits polítics a part.

Sempre he cregut que abans de fer l’Europa econòmica s’hauria d’haver construït la social. Al meu parer s’ha començat a construir la casa per la teulada. En bastir l’Europa del estats i no la de les regions, s’han deixat desprotegides a les minories de cada estat, que veuen com, alguns, els seus drets són conculcats, mentre la UE mira cap un altre costat.

Com que les decisions de la UE es prenen per unanimitat, cosa que mai m’ha agradat, esdevenir-ne membre és un llarg i complex procediment, que algunes vegades es veu demorat sine die per interessos espuris, com els del nostre veí del sud que es nega a reconèixer Kosovo. Un país candidat pot estar molts anys trucant a la porta de la UE, esperant poder entrar-hi.

Finalment, dir que els contractes bilaterals amb la UE han permès a Suïssa acordar una relació directa amb les institucions europees, feta a mida de les necessitats helvètiques. Seria bo per a Andorra que li sigui reconegut un status semblant, un cop hagin finalitzat les negociacions bilaterals amb la UE que actualment s’estan duent a terme.