Darrerament he tingut l’oportunitat de llegir el clàssic de Dant, La Divina Comèdia, en una versió en català. Pels qui no ho sapiguin aquesta meravella de la literatura del segle XIV narra el viatge al·legòric de Dant per l’infern i el cel. No esperem gaire sorpreses ja que el punt de vista del narrador és el d’un italià catòlic ortodox de l’Edat Mitjana: només es salven els qui tenen la veritable fe (amb alguna raríssima excepció) i l’infern és ple d’ànimes dels qui han pecat contra els deu manaments. Però amb quina bellesa ens descriu els càstigs dels infortunats! De fet, és la part de l’obra més coneguda ja que la ruta de Dant pel purgatori i el cel no és tan impactant. Actualment, fins i tot els més ortodoxos dels creients cristians, tindrien problemes en aceptar com a vàl·lida la descripció del poeta florentí, però durant segles ha influit força els fidels catòlics, més enllà de la seva gran bellesa literària. Una cosa curiosa és que hi ha una barreja dels inferns grecollatins i del cristià en la descripció que fa Dant d’aquest antre de perdició. Una prova més que aquest concepte ha sofert canvis en la historia del pensament.

De fet, tornem al que deia abans. En l’actualitat, fins i tot un pontífex catòlic va arribar a dir que l’infern no era un lloc físic sinó un estat de l’ànima. Quelcom similar al que el filòsof no creient, Jean Paul Sartre, afirmava: l’infern són els altres i la nostra relació amb ells. Una dada curiosa per saber un dels motius pels quals la creença en l’infern va a la baixa: en una enquesta als Estats Units va haver més gent que deia que creia en el cel que en l’infern. L’hedonisme actual fa que sigui més difícil creure en coses angoixoses i que moltíssima gent s’allunyi de la religió tradicional per aquest aspecte que ha estat sempre tan vigent: la por a les conseqüències i els càstigs de no creure allò que les institucions volen que creiem. Aquest és el paper de l’infern: atemorir a la gent. Alguns dels habitants de l’infern de Dant eren els epicuris, aquells que creuen que l’ànima no sobreviu a la mort del cos o directament no existeix. Una creença que llavors era molt minoritària i perseguida i ara cada dia és més vigent entre nosaltres. I ens podríem preguntar després d’aquesta llarga excursió filosófico-literària: hi ha algun infern? La meva resposta és previsible però me l’he de recordar constantment per creure-me-la: l’infern físic no existeix però cada un de nosaltres té un infern interior amb els seus dimonis mentals. Depèn del que fem pot ser més gran o més petit. I el mateix es pot dir del cel.