Un secret que no té secret

Mai he amagat el meu odi visceral a aquest panflet new age anomenat  El secret, perquè considero que no és només una increïble bajanada sinó que, a sobre, com passa en tot, les idees tenen conseqüències. I, en aquest cas, només poden ser dolentes. Pels qui no el coneguin aquí hi ha un breu resum.  la seva autora explica que si un realment desitja aconseguir quelcom amb molta força, l’univers acabarà donant-li-ho. I que, per tant, l’optimisme pot assolir totes les victòries possibles. La versió curta del meu disgust és que a mi, de petit, m’hauria encantat ser Superman, però tot i el meu gran desig hi ha una cosa anomenada llei de la gravetat que fa que sigui perillós jugar a volar. Però he de dir que el meu odi va aparèixer quan vaig escoltar a un dels predicadors d’aquesta veritable fe, explicar que els qui tenen càncer és perquè acullen al seu interior mals pensaments i si els eliminessin, el càncer es curaria. I va haver gent que va pagar uns 20 euros per escoltar-ho! Això ja són figues d’un altre paner perquè es criminalitza els qui tenen una dolència (d’origen genètic) molt greu i se’ls diu que si no es curen és perquè no volen deixar de ser uns amargats. També passa quelcom similar, però amb menys gravetat, amb els qui tenen problemes econòmics. Si no els solucionen, segons aquest llibre, és perquè no tenen les aptituds correctes no perquè el sistema sigui injust. I així un llarg etcètera. 

No m’entenguin malament. Crec que l’optimisme i la capacitat de lluita poden marcar la diferència. Que la vida són les cartes que ens dóna l’atzar i com les juguem nosaltres. I precisament per això no vull caure en el determinisme de pensar que no tenim res a fer contra les circumstàncies però tampoc tot el contrari: que podem vèncer el destí en el més pur estil desquiciat American way. No, crec com Marx (ja saben aquell autor del segle XIX avui tan oblidat, en part injustament) que les persones fem la nostra vida i decidim el que volem en un marc donat per les circumstàncies i les nostres idees. El marge és petit, sovint petitíssim, però existeix. Considero que el secret d’una vida més plena es diu esforç: que pot fer que superem reptes difícils i complicats o potser no, però almenys ho hem intentat. I que un desig fervorós que no està basat en un cert realisme acaba aconseguint el contrari del que predica: una gran frustració quan la realitat dicta les seves normes. I perquè dic que és un secret que l’esforç i una actitud de superació basada en un cert realisme poden moure muntanyes? Perquè no sembla que ens agradi gaire escoltar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.