Com en aquells plats on es nota, subtilment, que el sofregit massa cremat ha estat amorosit amb una mica de sucre o l’excés de sal ha estat dissimulat amb una mica de fècula de patata, l’enrenou europeu de les hamburgueses amb més del 1% de carn de cavall sembla tenir un cert regust de favor, a mig termini, a les multinacionals de l’alimentació.

Perquè, ja fa molt de temps que sabem que les hamburgueses dels EEUU foren creades, allà pels anys 20 del segle passat, per justificar les barbacoes de les cases unifamiliars nord-americanes, però també per fer més sucosos els comptes dels gegants de la carn de vacum. El mateix que es busca quan el greix sobrer dels animals fets a cop de pinso, els que donaven i donen els famosos T-Bone de Nebraska, es combina amb la carn dels animals joves, criats amb farratge i més o menys en llibertat, per aconseguir el màgic 30% de greix que requereix una hamburguesa per mantenir-se unida i que cap bou o vedella per si sols podria donar. Un cercle perfecte que permet, sense violar la llei dels EEUU que mana que aquest preparat típicament nord-americà sigui només de bou o vaca, reciclar una part del greix que normalment seria retirat del consum, venent-lo a preu d’hamburguesa. Una hamburguesa que és de bou o vaca, però no d’un únic animal com molta gent dona per suposat.

A que ve doncs que ara, a casa nostra on tota la vida hem barrejat carns de vedella i porc, ens alarmem per la suposada aparició del cavall en algun preparat de carn picada? Estem defensant el consumidor o les exportacions als EEUU? Un país que ja varem veure com les gasta arran del intent per introduir-hi el nostre pernil de gla.

Disfressar el tema amb el mantell de la defensa de la salut del consumidor, fa pudor d’enganyifa. Perquè si fos així, els americans, que no detecten la triquinosi a la carn de porc, haurien d’haver estat més que contents de rebre el nostre pernil de gla. Alguna cosa, probablement més comercial que nutricional, fa una certa pudor de socarrim.