Enmig de les festes de Nadal i Epifania, comencem un Nou Any. Recordem els qui ja han passat cap a la vida eterna, i pensem en els qui tenim a prop, aquells que depenen en certa manera de nosaltres. Pensem en els qui sofreixen i que esperen millorar les seves condicions de vida en aquest nou any. I en el fons, encomanem a Déu tots els dies que tenim al davant. Se’ns dóna de començar un nou any de la història de la humanitat, millor encara, un nou any de la nostra personal història, el que anomenem “el camí de la vida”. Déu sempre ens acompanya en aquest camí, no el fem sols. D’Ell venim, en Ell vivim i cap a Ell ens dirigim. Mentrestant ens dóna l’Església, una “família” de germans; i ens sosté amb la seva gràcia perquè no caiguem i perquè si caiem, ens aixequem. Ja que Ell és sempre Pare de Misericòrdia. Ens omple dels seus dons i ens estima en el viure de cada dia. A Ell li encomanem tot aquest 2016 que estem tot just iniciant.

Més enllà, però, dels estats d’ànim, us convido a tenir una mirada fonda, reflexiva, sobre el temps i la vida. I entorn d’aquests pensaments hi giren una colla d’interrogants sobre com vivim, o millor sobre com visc i gasto la vida jo: què faig? què val la pena de viure? què deixaré quan marxi? ¿estimo de veritat? qui sóc en el fons? com puc millorar ni que sigui una mica?

Els creients, davant el temps i el nou any que tenim al davant, ens hem de fer una pregunta molt personal: què espera Déu de mi en aquest temps que em regala? Per a respondre-la, no estem a les fosques. Tenim el Crist que, com en el camí d’Emaús, ens acompanya i ens parla al cor. Ens interpel·la a través de les Escriptures i a través de la vida; a través dels germans i dels pobres; a través dels esdeveniments, de les proves… Si el temps és ple de la presència de Déu, el temps esdevé un veritable do de Déu que cal acollir, aprofitar, gaudir i agrair. És bonica la pregària dels deixebles: “Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar” (Lc 24,29). Fem acció de gràcies pels dons rebuts, intercessió pel que necessitarem en endavant i penediment per tot el que va quedar per fer o que vam fer mal fet en l’any passat, en la vida passada. I comprometem-nos a viure en la confiança posada en el Senyor i a deixar-nos guiar per l’Esperit Sant.

L’arribada d’un nou any l’hem de veure com un temps propici que Déu ens envia. Un do de gràcia; una oportunitat de créixer i de donar glòria a Déu. Convé que sigui una oportunitat nova per a madurar en el camí de la fe, per a viure compromesament la nostra vida: al si de la família, de la comunitat cristiana, de la vida del poble i ciutat. St. Joan Pau II ens exhortava a l’inici del mil·lenni: “No es tracta d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, al qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària, i transformar amb Ell la història fins al seu acompliment en la Jerusalem celestial (NMI 29). Cadascú sabent que està cridat a acollir i a fer fructificar els “talents” que Déu li ha posat a les mans, “vivint sempre contents en el Senyor” (Fil 4,4), servint els pobres, essent misericordiosos com el Pare, practicant les obres de misericòrdia, amb l’Eucaristia com a aliment per al camí de la vida, fins al trobament definitiu amb el Senyor.