És  quelcom que m’obsessiona des de petit: el poder i com ens relacionem amb ell. Va ser profitós, intel·lectualment parlant, arribar a la conclusió que no hi ha grans diferències en el fons entre la policia i els grups de delinqüents, les empreses i els estats. Tots són organitzacions que segueixen unes regles i tenen unes jerarquies. Evidentment, les organitzacions de delinqüents són nefastes i les policies, en principi, són forces al servei del bé. Molt bé…però perquè hi ha tantes zones fosques entre elles? Perquè, per exemple, podem trobar el cas d’un comissari que rep un encàrrec especial del Govern (el que sigui) i aprofita per fer negocis bruts. O els delinqüents que pacten amb un servei policial immunitat a canvi de denunciar a la competència. Entre altres exemples. Però tornem al poder perquè d’això es tracta: de les revolucions fallides contra règims corruptes que acaben, habitualment, convertint-se en la substitució d’uns mafiosos per uns altres. Deia abans que havia estat profitós intel·lectualment constatar-ho però és també devastador moralment perquè trenca amb moltes il·lusions i esperances. Veure la realitat cara a cara és com observar el sol sense filtres: ens cremem. 

Perquè te n’adones que les diferències entre la dreta conservadora i dolenta (us adoneu del meu punt de partida?) es diferencia de l’esquerra angelical i defensora del bé (ja us heu adonat) només en el grau. Els progressistes/reformistes volen fer molts canvis i sacsegen el poder i és per això que acostumen a perdre al principi o guanyar amb moltes pèrdues. Però la dreta tampoc guanya perquè el poder és flexible i es mou i no es pot conservar moltes coses… a la llarga. I una oligarquia és substituïda per una altra indefectiblement. Una vegada i una altra. I així els aristòcrates  zaristes russos són substituïts pels buròcrates comunistes. I el poble, mentrestant, continua com a no detentador del poder. Alguns poderosos cauen, els sistemes es transformen però el 99% segueix obeïnt les ordres de la resta. La resposta del problema del poder dels liberals: els equilibris entre els diferents estaments, tampoc acaba sent vàlida perquè sovint hi ha aliances de poderosos per trencar l’equilibri. Tampoc, finalment, podem creure en la utopia anarquista (no us avergonyiu: jo hi veig creure) que sense poder tots serem bons perquè sembla que és el contrari. El poder. L’única esperança que tenim després d’haver constatat això és que els individus tenim més ja sabeu què del que ens pensem. Però encara no ho sabem prou.