
El coltan, un metall objecte de cobejança, pren el seu nom de les tres primeres lletres de dos minerals: la columbita i la tantalita, recurs estratègic molt escàs a la natura, imprescindible per al desenvolupament de noves tecnologies. El 80% de les reserves del món són al Congo. Serveix per a fabricar telèfons mòbils, GPS, satèl·lits artificials, armes teledirigides, televisors de plasma, videoconsoles, ordinadors portàtils, MPS, MP5, MP4, coets espacials, míssils, joguines electròniques, aparells de fotografia… El boom de les tecnologies el paga a 1.000 euros el kg.
S’extrau amb procediments semblants als que empraven els cercadors d’or en el continent americà. Un miner pot aconseguir un quilo diari, per a un sou mensual vint vegades superior al que obtindria en altres àmbits laboral.
En les mines treballen camperols i ramaders joves, que deixen llurs conreus, com també desplaçats i presoners de guerra. Milers de nens, que amb llurs petits cossos poden endinsar-se a les mines, reptant per terra, sempre vigilats per militars, amb tanques electrificades que encerclen el perímetre de la mina, com si es tractés d’un estat independent al servei de les multinacionals.
Com a conseqüència d’aquesta situació, els boscos i els camps de conreu es transformen en fangals, els nens i nenes no van a l’escola, proliferen les malalties per manca d’higiene i insalubritat de les aigües. Abunden les violacions. Molts d’aquests nens i nenes són víctimes de despreniments de terra.
Tot plegat origina milers de desplaçaments, milers de civils que han abandonat llurs llars i dormen al ras, prop de les mines. Milers de persones refugiades, amb unes conseqüències mediambientals devastadores.
El Congo, país immensament ric, es dessagna per la cobdícia de les multinacionals, amb la complicitat dels governs. El nostre desenvolupament és a costa de llur pobresa. Crec que hauríem de fer nostra la frase: “No vull que el meu mòbil serveixi perquè morin milions de persones”.
Font: Federación de Comités de Solidaridad con África Negra.