En no saber què li estava passant realment, en sortir de Missa del Gall, en Ramon, nonagenari afectat d’una incipient demència senil, demanà a son fill, en Pep, que el portés ràpidament a l’hospital. Una absència de secreció urinària era l’origen del seu malestar. Un cop li fou practicat al ventre un orifici contra natura per a buidar la bufeta, alleugerit, el traslladaren a planta. De bon matí, el dia de Nadal, pare i fill, deambulant pel passadís de la planta de traumatologia, es creuaren amb el metge de guàrdia.
Li desitjaren un bon Nadal i li demanaren si, vist el curs de l’evolució clínica del pacient, podrien marxar a menjar el torrons a casa. Els respongué que sí, a condició de que en Pep, com a persona que tenia cura d’en Ramon, signés un document on assumís plena responsabilitat de la decisió i s’obligués a retornar el pacient a l’hospital, a les set, per a rebre cures tendents a evitar infeccions de la ferida oberta al ventre.
En Pep, intuint que potser son pare, a l’hora convinguda, es negaria de ple a regressar a l’hospital, li va llegir el text del compromís que adquirien, signat per ambdós. En Ramon sempre havia dit que «els pactes són per a complir-los; la paraula donada és sagrada i sempre s’ha d’honorar». El fill es curava en salut, per si de cas. No fos que el reguard es demostrés cert. Confiava poc que, quan arribés el moment, el tracte es complís.
El fill sabia de quina pasta estava fet son pare. A la inversa, passava el mateix. Era més que probable que en Ramon intentés colar un gol al fill. A casa, la taula estava parada. En arribar pare i fill, començà la festa. En Ramon, contà les seves facècies, versemblants, però més de la meitat no certes. Durant tota la sobretaula feu esclafir de riure als comensals. Procliu a la broma, hom no sabia quan deia veritat i quan no. Barrejava fets reals amb altres d’imaginaris.
Sense adonar-se’n se’ls feu hora de tornar cap a l’hospital. En Pep li va dir a son pare que era hora de retornar a l’hospital. Com si d’una rebequeria de nen es tractés, un parell de cops en Ramon mogué el cap en mostra de desaprovació tot dient «no gosaràs portar-m’hi». L’expressió deixà en Pep atònit, sense saber què fer ni i què dir. En qüestió de segons, en Pep es veié obligat a triar entre impuls i reflexió. De totes passades, en Pep volia evitar actituds viscerals que podrien malmetre la relació afectiva amb son pare.
Vist el brogit i gresca que encara hi havia al menjador de casa, en Pep intuïa que no s’avindria a raons i, per tant, resultarien totalment estèrils els arguments que en Pep pogués esgrimir per a convèncer a son pare de tornar a l’hospital. Defugint l’enfrontament que es veia a venir, en Pep li adreçà a son pare un llarg somriure d’orella a orella, com qui dona a entendre que en Ramon guanyava, almenys de moment.
Estava per veure com, finalment, es dirimiria la controvèrsia. Reaccionar de forma diferent d’allò que en Ramon esperava de son fill i ajornar una hora el retorn a l’hospital és el que a en Pep li va venir primer al cap. Per contra, a en Pep el cor li deia que davant l’envit havia de contraatacar demostrant fermesa, determinació i autoritat, la mateixa que son pare exercí sobre en Pep en la infantesa i en l’adolescència.
En Pep, decidit a trobar, sense trigar, el desllorigador de tot plegat, des del seu dormitori va trucar als serveis de transport sanitari, demanant quina consideraven que era la millor solució per a sortir del tràngol. D’entrada li digueren a en Pep que «cap padrí o padrina vol tornar a l’hospital. No solament els padrins. De fet, ningú hi voldríem tornar», tot afirmant que situacions com la descrita eren bastant habituals. Normalment les resolien sense gaire dificultat, això sí, sempre per mitja de tècniques de persuasió i convenciment.
Per a no humiliar a son pare, en Pep havia de desaparèixer d’escena. A continuació, dos avesats infermers es presentarien al domicili familiar, parlarien amb en Ramon uns minuts, per a aconseguir que els seguís. Amb l’ambulància l’acompanyarien a l’hospital, des d’on, pels motius que li serien exposats pels dos professionals sanitaris, amablement, era sol·licitada la seva presència.
Per a reeixir en l’intent, calia cercar un poderós argument o pretext. Segons els professionals sanitaris no valia dir a en Ramon que li havien de practicar una cura. Això ja ho sabia de sobra i no era necessari dir-li de nou. Acceptat el disseny de l’estratègia, només mancava decidir com dur-la a la pràctica. Després de considerar varies possibilitats, en consensuaren una que els semblà la mes plausible. Encara que no era veritat, es tractava de dir-li a en Ramon que, per a celebrar el Nadal, l’uròleg que durant 50 anys l’havia tractat, era al seu despatx de l’hospital i el convidava a encetar una botella de whisky de 25 anys, espirituós pel qual, en Ramon, tenia una especial predilecció. Es delectava en paladejar-lo amb uns glaçons quan algú l’invitava.
Tot i que li agradava tant, mai havia esmerçat un euro en comprar-ne. Malgrat que en Ramon criticava als metges en general i era refractari a acudir a llurs consultes, en particular tenia una marcada estima per l’uròleg, perquè de tant en tant li desobstruïa la uretra. Segons en Ramon, li estaven allargant la vida, cosa que era molt d’agrair. Mentre en Pep estava amagat al dormitori, es presentaren els dos infermers al domicili familiar. Amb el pretext triat i unes paraules amables convenceren en Ramon. A traves del forat gros del pany de la porta del dormitori, en Pep va veure com de bon grat i rialler en Ramon agafava la mangala, s’incorporava de la butaca i els seguia, sense fer oposició de cap mena. Tot anava sobre rodes. Cap ombra de violència, ni verbal ni física. Tot plegat molt estrany. Què havia fet malament en Pep perquè tot anés tant bé? Se’n feia creus.
Des del mòbil, en Pep es va afanyar a trucar a l’hospital per a posar-los al corrent de la farsa. En arribar al centre sanitari, a en Ramon, li dirien i així ho feren, que s’havia presentat una urgència i l’uròleg en aquell moment estava operant un pacient. Quan acabés, brindarien junts. Mentrestant, rebria les cures, prendria els medicaments i li buidarien la bossa de drenatge. A posta, en Pep feu cap a l’hospital quan les cures estaven enllestides i en Ramon allitat. Eludint entrar a l’habitació d’en Ramon, en Pep, directament, es va adreçar al despatx d’infermeria, per a saber si havia anat tot bé. Li respongueren que sí.
L’aspecte de la ferida era el correcte, les constants vitals eren bones i estava totalment tranquil. Malgrat que en Pep tenia seriosos dubtes i prevencions per a comparèixer davant son pare, per a assegurar-se que estava bé, lentament i sense fer soroll, va entreobrir la porta de l’habitació de son pare, sense entrar-hi. Aturat al llindar, parant l’orella va sentir que en Ramon parlava sol, proferint alguns improperis contra en Pep, repetint un i altre cop «el podrit s’ha sortit amb la seva». No el va veure ni sentir, de puntetes, sense tancar la porta del tot, en Pep va girar cua cap a casa.
L’endemà, de bon matí, en Pep s’apropà a l’hospital. En Ramon encara dormia. Tocant-li l’espatlla, en Pep el despertà i li va desitjar un bon dia. Endormiscat, amb cara de pomes agres, sense correspondre a la salutació d’en Pep, adreçà al fill una mirada de reüll. Amb un to un xic aïrat, de forma solemne, li digué al fill, «allò que ahir li vas fer al teu pare, jo no hagués fet mai al meu». La resposta d’en Pep no es feu esperar: «Ho faria de nou tantes vegades com fos necessari».
Dies més tard, en un d’aquells moments en que la sang li regava bé el cervell, en Ramon, amb un “carinyós” somriure, com el d’un infant, confessà a en Pep, que tot havia estat un desafiament per a posar a prova el fill, reconeixent explícitament que en Pep se n’havia sortit prou bé.