Deia Shakespeare en una de les seves obres que la vida era com un teatre i que tots som actors d’una obra que anem improvisant a cada moment. Així podem entendre la nostra existència com una actuació teatral de la qual no coneixem el guió i que anem improvisant i al final l’obra s’acaba per a tots. Es tracta d’un sentit que intentem esbrinar i malgrat els mil i un intents que poguem fer difícilment la nostra recerca arriba a bon port. Probablement l’existència no tingui cap més sentit que el que nosaltres li donem però està bé buscar respostes. Està bé fer-se preguntes. Havia un teòric dels anys 60 que assegurava que no hi havia allò que anomenem malalties mentals.

Tampoc és això però no estava tan equivocat. Perquè ho dic? Doncs perquè molt sovint la nostra visió de la vida depèn del paper que juguem i de les nostres característiques. I perquè tots tenim les nostres raons per fer el que fem. I poden estar molt equivocades o no gaire o pràcticament gens però com no coneixem el conjunt de l’obra ens podem perdre en els detalls. Pot ser en la “normalitat” mental però també en “la correcció ideològica”. Ara també és cert que en la vida hi ha unes pautes. Tot el que neix, es desenvolupa i per la llei de l’entropia acaba morint. Tot actor s’acaba ajustant al seu paper. I en el món més proper es pot dir que el nostre entorn: les societats o les institucions o les famílies ens acaben determinant.

Per tant com actuar? Què hem de fer? Com volen els altres que ho fem o com volem nosaltres mateixos? Una altra pauta de la vida és que no acostuma a haver monòlegs sinó que interactuem amb els altres. En tota comèdia o tragèdia hi ha un conflicte i una resolució. En la vida més real també. Però també hi ha cooperació i aliances: hi ha amistat, hi ha amor, hi ha devoció…Hi ha relació entre la gent.

Serveix per alguna cosa aquesta divagació respecte a aquest escenari que és la vida? No i sí. No perquè evidentment no crec que hagi descobert cap cosa nova i en el millor dels casos la major part del que dic no són més que obvietats del més pur sentit comú (el més comú dels sentits). Però sí que crec que un dels sentits de la vida és precisament intentar interpretar-la el millor que puguem. I quan el teló de les nostres existències es posi poder dir encara que sigui a nosaltres mateixos: això ha estat. Ha arribat el final. I creguin espectadors que no ha estat una mala obra, no senyor!!!