La indústria alimentària acaba d’anunciar que aquest any posarà al mercat els primers filets de tonyina obtinguts per cultiu cel·lular. Confirmant així l’imparable camí cap a uns aliments que, agradi o no, podrem qualificar d’artificials tot i provenir de cèl·lules absolutament naturals.

Molts s’hauran posat les mans al cap. Sense parar esment en què ja fa temps que als supermercats tenim productes pels quals hauríem de crear una nova denominació vist que la de “productes transformats” no ha acabat de quallar entre els consumidors.

L’exemple més palès el tenim en el surimi. Uns bastonets del gruix d’un dit i de color rosat per un costat – probablement per fer-nos pensar en una gamba o similar quan el tallem o manipulem – que ens varen arribar d’Orient Llunyà ja fa uns quants anys i que molta gent associa -amb part de raó-, amb el resultat de triturar i emmotllar el peix i marisc crus, un cop alliberats de vísceres, espines i closques. Un producte que no s’està de destacar pel seu gust de peix i la textura de cua de crustacis. Però, que hi ha en aquest producte?

Naturalment, hi ha peix i marisc. Però en quantitats que defineix -i sovint explicita- cada elaborador. A Europa, sortosament, aquesta quantitat, en forma de percentatge, està regulada per llei fixant un mínim que els països acostumen a ajustar, com en el cas de França, en el 30%. Així i tot, un estudi recent, ha posat ombres en aquest aparent regal dels déus. Per un costat, insinuant que, tot i que alguns eleven el percentatge de peix al 40% o més, no són les parts més nobles d’aquests animals marins les que s’utilitzen. I descobrint que la majoria dels elaboradors aconsegueixen el gust de peix a base d’aromes afegits, naturalment acceptats per les reglamentacions en vigor. Però, i la resta del producte? Les normes autoritzen l’ús de lligants com la llet, les farines, les fibres vegetals, els olis animals i vegetals, els sucres i la sal. Una àmplia panòplia de productes que res tenen a veure amb el peix. I que han generat una alerta explicita sobre el percentatge de sal.

Sembla clar, doncs, que una millora en els controls i en les indicacions d’etiquetatge s’imposa. Començant, com diria la Bíblia, per no usar el nom de peix en va.