La delicada i commovedora pel·lícula sobre una tan singular com inimitable família, ‘Un asunto de familia’ del japonès Hirokazu Kore-eda, Palma d’Or del Festival de Canes i preseleccionada als Oscars en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa, arriba als nostres cinemes. Tot comença amb un pare de família, Osamu (Franky Lily), acompanyat del seu fill que de retorn a casa, recullen una nena al carrer, Juri (Sasaki Miyu), i se l’emporten a casa per oferir-li les atencions i tota l’estima possible.

Després descobreixen que es tracta d’una nena maltractada però, incomprensiblement, no denuncien els fets i, en canvi, la retenen i la mantenen a casa. Una situació d’arrancada ben anòmala però que encaixa en el context d’una atípica família que sobreviu amb treballs precaris mentre fa la viu-viu gràcies a petits furts en botigues i supermercats del barri.

Una família on tothom hi cap, com si es tractés d’una família d’acollida, encara que les seves regles internes resultin ben estranyes. Diríem que és una família modèlica, cohesionada i feliç, que desprèn harmonia i esperit convivencial, però els dubtes i llacunes sobre el seu funcionament i el seu desplegament acaben per revelar el secret que amaguen.

A priori, el film de Kore-Eda sembla la seva enèsima immersió en l’entorn familiar, una nova entrega dels seus coneguts i amables retrats familiars, fets en un to aparentment lleuger i alhora traspuant emoció mentre toca la fibra dels sentiments amb sensibilitat. Però en la present ocasió els rols familiars són una imitació tan fraudulenta com efectiva del clàssic niu familiar.

Es tracta d’una família de circumstàncies en la qual es reforcen uns vincles familiars sense haver-hi relacions consanguínies en bona partdels seus membres. Kore-Eda sorprèn amb aquest inaudit enfocament, donant un cop de timó a l’exploració les clàssiques relacions paterno-filials que tant el caracteritzen, cas de ‘De tal padre tal hijo’ (2013).

En la seva agosarada radiografia familiar, impregnada tothora per la seva mirada plena a vessar de calidesa i humanisme, deixa un ens familiar estrictament operacional, que actua com una petita banda organitzada, com impregnada del model dickensià de la banda infantil de lladregots sota les regnes de Fagin en el clàssic ‘Olivier Twist’. Mentre entreteixeix aquests lligams d’ordre familiar, Kore-eda ens deixa moments de gran lirisme i esplèndids instants cinematogràfics. Una perla indiscutible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada