Un arbre, una flor i nosaltres mateixos

Roser Rodríguez Jerez
Roser Rodríguez Jerez

Hi havia una vegada un bonic jardí, en algun lloc qualsevol i en algun temps que també podria ser qualsevol temps, en què es cultivaven pomeres, tarongers, perers i bellíssims rosers, tots ells contents i feliços. Tot era alegria al jardí, excepte per a un sol arbre, profundament trist. El pobre tenia un problema: no sabia qui era. “No sé qui sóc”, es lamentava.

El que et falta és concentració, li deia la pomera. Si realment ho intentes, podràs tenir delicioses pomes. Veus que fàcil és?  Mira’m a mi com les produeixo.

No ho escoltis, exigia el roser. És més senzill tenir roses i veus que belles són? L’arbre desesperat, intentava tot el que li suggerien i com que no aconseguia ser com els altres, se sentia cada vegada més frustrat. Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus i en veure la desesperació de l’arbre, va exclamar: No et preocupis, el teu problema no és tan greu, és el mateix de moltíssims éssers sobre la terra.

És el teu enfocament allò que et fa patir, afegia el mussol. No dediquis la teva vida a ser com els altres volen que siguis. Sigues tu mateix. Coneix-te a tu mateix i per a aconseguir-ho, escolta la teva veu interior. Aleshores el mussol va desaparèixer.

La meva veu interior?  Ser jo mateix?  Conèixer-me?, va dir l’arbre. Si jo realment sabés qui soc, s’anava repetint desesperat, quan, de sobte, va comprendre. Va tancar els ulls i va deixar de sentir els sons del voltant i, els seus pensaments, per fi, els va poder escoltar:

Tu, mai a la vida donaràs pomes perquè no ets una pomera. Tampoc floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Tu, ets un roure, et van plantar perquè creixis gran i majestuós. El teu destí és créixer imponent, donar niu a les aus, ombra als viatgers i bellesa al paisatge. Aquesta és la teva missió. Per això ets en aquest món.

I l’arbre es va sentir fort i segur de si mateix, disposat a ser tot allò per al que havia estat creat. Així, va començar a reconèixer qui estava sent en aquest món: quelcom de valuós. Sent qui realment era, l’admiraven i el respectaven tots. I, només aleshores, el roure va començar a conèixer la possibilitat de conviure en benestar. El jardí, llavors, va ser completament feliç. Cadascú celebrant ser com era.

 

Conclusió:

Estic segura que cadascun de nosaltres té una missió i un valor que els altres, possiblement, no el consideren igual. La finalitat és ser nosaltres mateixos/es i no menystenir el nostre valor.

El món no serà igual si no se n’adonen que podem tenir més que altres. Per desconfiança, per no parlar directament, per sentir només una versió i per tal que no ens apunyalin per l’esquena, hem de comptar amb nosaltres mateixos.

Hi ha un jardí per a cadascuna de les flors, que plantem amb amor, sense odis gelosies i enveges.

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES