Si més no, a la meva bibliografia. Perquè llegint el llibre Arrossos d’en Quim Marquès, que acaba de publicar Cossetània Edicions, em salta a la vista i al cervell una frase d’un valencià que hi afirma amb rotunditat que “l’arròs és el millor transmissor de sabors que té la cuina”.

Tinc les meves reserves. A primer cop d’ull, la nostra cuina tradicional té dos ingredients més, blat i patata, que mereixerien compartir aquell comentari.
El que passa és que el blat -per cert, ingredient principal de l’arròs de la terra menorquí- ha vist desdibuixat el seu perfil gastronòmic pel predomini del pa i la pasta en la nostra alimentació, abandonant la tècnica de l’escairat que permetia conservar-lo i cuinar-lo abans que els àrabs ens portessin l’arròs que no havíem sabut valorar quan el portaren els primers creuats.

La patata és un cas diferent. La seva arribada més tardana i el seu caràcter de tubercle enfront les llavors que són el blat i l’arròs, han fet que no la posem al mateix calaix. Oblidant que en cuina el que importa és el resultat final i no el ser d’un grup o altre. D’un clan o altre.

També cal dir que aquesta injusta separació ha tingut una conseqüència més. Només heu de passejar pels prestatges de llibres de cuina d’una llibreria per veure que hi ha molts llibres que parlen del pa, bastants que parlen de l’arròs i molt pocs dedicats a la patata.

I això és una tremenda injustícia. Perquè ni el blat ni l’arròs permeten, gastronòmicament, transformar els seus grans en aquell puré espès i amb tots els sabors del suc de cocció que permeten unes patates velles (ja un punt seques i llestes per absorbir-lo) ben cuites i aixafades –just aixafades, res de batedora- amb la forquilla.

Per tant, amics de Cossetània o de qualsevol altra editorial, per quan el llibre de la patata? Que potser no s’ho mereix? Caldrà recordar com els monjos de Sevilla demanaren permís per alimentar als pobres amb ella, just arribada al vell continent? O preparar unes patates emmascarades o un trinxat per treure-li del damunt la consideració d’estranya a la nostra cuina o, si més no, de nouvinguda?