Els que varem fer la transició, de la dictadura a la democràcia, recordem uns fets que no es donen en l’actualitat. Moltes persones, carregades d’il·lusió, varem participar en diferents àmbits, per transformar una societat mitjançant un projecte democràtic, que durant els primers anys de la democràcia, va servir per mantenir viva la il·lusió, de que les nostres aportacions van tenir raó de ser. Malauradament amb el transcurs dels anys, aquesta il·lusió s’ha perdut, malmesa per una oligarquia franquista. Ara, amb molta més experiència democràtica, ens adonem que per canviar les coses, s’han de produir ruptures i en cap cas mantenir intactes les mateixes estructures de poder franquistes.

Aquesta valoració realista de la transició, cal interpretar-la com a positiva. Sabem que hem d’actuar de forma diferent, donat que una vegada aprovat el parvulari d’un ensenyament democràtic, tenim més informació de com funciona un sistema pseudodemocratic, que defensa els interessos de la classe dominant, mitjançant la utilització d’una classe política al seu servei. Ara de nou, se’ns planteja una nova transició, amb moltes incògnites, la principal de les quals és la manca d’un projecte engrescador, suficientment concret per motivar a una ciutadania, democràticament més formada, en la transformació d’una societat, que no es pot conformar amb un simple canvi de cromos, els d’una oligarquia parasitària franquista, per els d’una oligarquia productiva catalana. Fa falta un projecte, però, on es?