Tots som discapacitats

L’altre dia vaig fer una reflexió victimista. A veure, tinc 45 anys i tinc una calvície incipient. A més, des de petit pateixo estrabisme, vista cansada i necessito ulleres. A més, des de fa uns anys tinc una malaltia de la pell que es diu soriasi i que m’ha deixat unes taques al cos. Per si això fos poc també pateixo acúfens. És a dir, tinc una pèrdua de capacitat auditiva d’un 14%, que és irreversible i sento constantment una mena de xiuxiueig. Però malgrat tot això faig una vida normal, ja tornarem després al concepte de normalitat: tinc amics, parella, una feina decent i em porto bé amb la família. No sóc un discapacitat o potser sí que tinc unes petites discapacitats però me’n surto. Fa poc temps vaig poder conèixer un jove discapacitat català que havia volgut ser disssenyador de motos. Va patir un accident que va fer que hagi d’anar en cadira de rodes i va sublimar el seu somni creant unes cadires de rodes que són petits cotxes: molt pràctiques i al mateix temps fàcils d’usar. El seu somni s’ha convertit en realitat tot i que per un camí curiós. I parlant de discapacitats: encara segueixo encantat amb l’Albert Casals, el jove català que ha viatjat per tot el món tot i haver d’anar en cadira de rodes. El seu bon rotllo i capacitat de trobar el millor en qualsevol situació és genial. És un discapacitat per anar en cadira de rodes? Sí, però jo em considero un discapacitat emocional per no saber gaudir de la vida tant com ell. I ho dic amb molta enveja. També podria afegir que una de les persones que més envejo és cec: no li envejo que no pugui veure però sí com enfoca la vida. El seu sentit de l’humor i les seves ganes de fer coses.

I llavors la meva reflexió victimista es fa més realista. Tampoc estic tant malament i, sobretot, molt sovint el més important no són les cartes que ens ha donat la natura sinó com les juguem. Ara explicaré una història que em va sobtar molt i que l’explicava un economista nord-americà. Deia que posem a dos joves nord-americans fa temps. Un d’ells era fill de dos professors universitaris de raça blanca que es portaven bé entre ells i l’altre un jove negre que es va criar sol en un guetto del sud dels Estats Units. Doncs bé, tot i que tot semblaria apuntar que el blanc va tenir una vida acceptable o bona va resultar que es va convertir en un terrorista: l’anomenat Unabomber. El jove negre que tenia totes les de perdre va deixar el mal camí i va arribar a la universitat. Encara més es va convertir en una eminència i es va casar. Ara dóna conferències a tot el món i, de fet, jo vaig escoltar una d’elles a Andorra. Sí, les circumstàncies són fortes però sempre tenim un marge de llibertat. Tots som discapacitats en una cosa o altra però vull creure que tots tenim la capacitat d’intentar sortir-nos-en i d’estimar els qui ens envolten i ser estimats. Tots, en definitiva, estem capacitats per estimar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.