Que n’és d’important mantenir viva la flama de l’evangelització i la transmissió de la fe. Ha de ser per a tots una preocupació constant, i una intenció sempre present en l’oració mantinguda fidelment: “Que sàpiga ser testimoni vostre, Senyor!”. Ens ho reclama el Papa Francesc: “En virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s’ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,29). Cada un dels batejats, qualsevol que sigui la seva funció en l’Església i el grau d’il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador, i seria inadequat pensar en un esquema d’evangelització tirat endavant per agents qualificats, on la resta del poble fidel seria només receptiu de les seves accions. La nova evangelització ha d’implicar un nou protagonisme de cada un dels batejats. Aquesta convicció es converteix en una crida adreçada a cada cristià perquè ningú no postergui el seu compromís amb l’evangelització, ja que si un de debò ha fet una experiència de l’amor de Déu que el salva, no necessita gaire temps de preparació per a sortir a anunciar-lo. Tot cristià és missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús” (EG 120). Són, doncs, els cristians que arrisquen fins la vida, i els missioners escampats pel món, els qui ens estimulen a sortir de l’egoisme i la tranquil·litat per escampar la bona nova de la fe. L’Església és un “hospital de campanya” que surt de les sagristies còmodes, per treballar a favor de tants ferits i “descartats”.

 El novembre passat, al final de l’Any de la Fe, els Bisbes de Catalunya vam publicar un breu document sobre “Transmetre el tresor de la fe”. Recordàvem que evangelitzar és la missió encomanada per Jesús a la seva Església i és un deure d’amor, perquè qui s’ha obert a l’amor de Déu, ha escoltat la seva veu i ha rebut la seva llum, no pot retenir aquest do per a ell tot sol. Reflexionàvem sobre alguns aspectes de la missió de l’Església, de transmetre i viure la fe, i precisàvem més alguns dels seus camins en l’actual situació religiosa i social. Aportàvem un breu recorregut pels tres principals moments del procés evangelitzador: el primer anunci, adreçat als no creients i als qui, de fet, viuen en la indiferència religiosa; la iniciació cristiana per a aquells que, moguts per la gràcia, decideixen seguir Jesucrist; i el creixement permanent de la fe dels cristians que necessiten alimentar-la i madurar-la durant tota la vida. La responsabilitat del primer anunci de l’Evangeli pertoca a cada cristià. Per això convé avançar-nos, testimoniar, dialogar i proposar la fe amb l’audàcia que tenien els primers apòstols i deixebles, que “parlaven amb valentia, confiats en el Senyor” (Ac 14,3). Comunicarem l’Evangeli en la mesura que ens centrem decididament en el que és més fonamental, la fe en Jesucrist Ressuscitat, creguda i celebrada en l’Església.

 ¿No ens sentim encoratjats quan coneixem el que els màrtirs d’avui en molts llocs del món pateixen per mantenir la seva fe, i resisteixen amb amor els embats dels violents? ¿No ens enardim amb l’exemple dels missioners en terres llunyanes que ho han donat tot per Crist? Ells ens animen a ser “Església en missió”, a comunicar el Crist amb la nostra manera de ser i de viure en el món, amb “la revolució de la tendresa” (F. Torralba) que ens mostra el Papa Francesc. Proposem-nos també una implicació de coherència entre el que diem i el que reflecteixen les nostres obres, coherència del servei als més necessitats, que farà que l’anunci de la fe esdevingui creïble i atraient.