Tots morirem. Un himne a l’alegria

En aquests moments estic escrivint aquest text i una certesa em domina. Estic al costat d’un grup de joves. Més enllà hi ha una dona gran a punt de jubilar-se que parla amb un empleat d’uns 40 anys. Doncs bé, tots morirem. Potser algun dia descobrim alguna manera de crear cossos que voregin la immortalitat o bé implantem els nostres records en un ordinador que ens permeti viure de forma pràcticament indefinida. Però amb això només postposarem el final. Per uns terrible, per altres pocs desitjable. Però per tots inevitable.

Fa unes setmanes va morir per malaltia amb un familiar meu amb 58 anys. El seu pare havia mort arran d’un accident amb seixanta i pocs. Els dos casos tenien quelcom en comú: de la nit al dia tot va canviar. Un grup de cèl·lules canceroses van crèixer més del que el cos que les acollia podia tolerar o un vehicle que estava conduit per persones que furtaven material no va mirar bé la carretera i el resultat va ser que.. Sempre m’ha agradat aquella escena de L’estrany cas de Benjamin Button, ja saben aquella persona que va nèixer com a vell i va morir com a nen, on acompanya el seu pare que està agonitzant.

Benjamin reflexiona més o menys el següent: al final quan arriba la mort podràs estar preparat o no, t’agradarà o no, però ho hauràs d’acceptar. La gran majoria tenim por a la mor: tant aquella minoria que no creu en una ànima eterna que ens sobreviu com, paradoxalment, els qui pensen que la veritable existència comença quan el nostre cos falla. De fet, alguns diuen que el gran èxit relatiu de les religions és que dóna resposta a la por a la mort.

Però això no és necessàriament dolent. M’explico. Als individus com jo no ens agrada gens pensar que hi haurà un dia on no estarem i que el nostre record s’acabarà esvaint. Però a la natura el cosmos li va bé. La mort dels individus produeix una certa regeneració: a curt termini d’individus, més a la llarga d’espècies i més enllà…doncs no ho sé. Les institucions que tant apreciem (o odiem) desapareixeran. Aquest edifici tant bonic que m’acull difícilment estarà al 3014. Per cert, hi haurà llavors humans?

El que coneixem ara com Andorra serà un record. I el que coneixem com Espanya i França, probablement també. Les llengües que parlem i que tant apreciem (jo almenys així ho faig) hauran desaparegut. O bé hauran estat substituïdes per altres o bé s’hauran transformat tant que no les podríem reconèixer. I moltes de les barbaritats que ara abominem hauran caigut pel seu propi pes i a l’inrevés. I acabat així no puc més que recordar una escena d’un thriller nord-americà ambientat a Nova Orleans força dolent però amb aquest apunt memorable. Un personatge de raça negra ha mort i en el funeral una banda de jazz comença a cantar música alegre. I el motiu és donar un adéu alegre al difunt. Potser això és el que hauríem de fer: abans de morir, procurem viure tant com puguem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.