Totalitarisme

Com era lògic, la guerra no ha fet pas cap treva a l’agost. Mitjans digitals i xarxes socials han permès mantenir el caliu com en temporada alta, i així hem assistit a novetats com l’esperpent dels xusqueros García Albiol i Margallo (“La llista de Junts pel Sí és un esperpent”), un mot estrictíssimament hispànic (se’l va inventar en Valle-Inclán), o un altre que quadra a la perfecció amb tot el repertori de paraules de prohibició, repressió i càstig d’aquesta gent: anul·lar (“Anul·larem la DUI en cas que es produeixi”), un verb que prové de l’adverbi no i, alerta que aquesta és la gràcia, és cosí germà de desnonar. Quines casualitats, oi?
    Però de tots els obusos d’aquest mes teòricament de repòs, el més sorprenent ha estat un hexasíl·lab sortit de la boca anguniosa de l’ínclit Albiol: “Les declaracions de Germà Gordó [sobre la nació catalana completa] són totalitàries”. I no pas per la manifesta trampa d’atribuir al rival els defectes propis, que a això ja hi estem avesats (començant pel fet singular que els neofranquistes ens tractin de nazis), sinó per la poca substància que conté un substantiu tan opulent. Instintivament, un hom diria que tot, la mare del mot en qüestió, hauria de ser un terme ambiciós, de vocació dominant, i ves per on tot just té una vintena de fills (per fer-nos-en una idea: parar, per exemple, en té cinc vegades més, i vessar deu). La meitat dels quals són precisament el grup de derivats de total. L’altra desena són espècimens tan pintorescos i infreqüents en la vida quotidiana com el simpàtic atot i el curiós tuti adaptat de l’italià (totes dues del camp dels naips) i compostos adverbials comtothora, totestiu, tostemps… A més, això sí, de dos adverbis més usuals: pertot (una mica arraconat últimament, amb aquesta fal·lera tevetresera de dir ‘arreu’ en comptes de ‘pertot/de tot arreu’) i sobretot. L’únic rastre de veritable ambició que es detecta a la família és un solitari totpoderós, d’al·lusió divina.
    En fi, que ha estat una decepció. Quan et parlen de totalitarisme de seguida et vénen al cap imatges de botes militars, tancs i estepes russes: la victòria total, la destrucció total… Però amb un exèrcit de vint derivadets, què vols anar a conquerir? Podria ben ser que ens trobéssim, com altres vegades, davant els atàvics aires de grandesa de la hidalguía, que tot ho magnifica (“Estamos liderando la recuperación económica de Europa”) a l’altura de la seva arrogància. Jo els recomano sovint que llegeixin, que consultin diccionaris, que se n’aprenen coses molt útils per anar pel món. Però ja se sap,leer es de cobardes… Bentrobats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.