Una de les meves assignatures pendents en l’àmbit lector és fruir dels llibres de l’historiador d’origen neozelandès Ronald Syme, sobre el final de la república romana i el principi de l’imperi romà. L’he conegut perquè en fa referència sovint, el notari català Juan José López Burniol, en els seus articles a La Vanguardia o com a tertulià a 8TV (nota per mi mateix: que curiós que aquest home assenyat i ponderat en el tema català hagi passat fa poc a defensar la inevitabilitat i necessitat que el govern espanyol resolgui el plet català per la força). López Burniol ha repetit diverses vegades aquesta frase de Syme que m’ha fet reflexionar moltíssim i és per emmarcar: “en totes les edats, qualsevol que sigui la forma i el nom del govern, sigui monarquia, república o democràcia, darrere la façana s’amaga una oligarquia”. I m’ha fet pensar molt perquè és veritat. Vaig començar la meva adolescència com a independentista català, de l’extrema esquerra revolucionària i 30 anys després he acabat reconvertit en un nacionalista català moderadíssim i de centreesquerra. Pel que fa a l’àmbit dreta-esquerra he seguit el camí clàssic: radical de jove però més moderat de gran. En el meu cas no he caigut en el conservadorisme, entre altres coses, per la gran càrrega que té aquesta reflexió de Syme. I constatar que l’essència del poder no sembla haver canviar massa en el temps, almenys a mi m’ha immunitzat per caure en la sacralització del present. Posem un exemple: probablement, un dels països on és millor viure és Noruega. És ric, democràtic i amb un gran estat del benestar. Però també hi ha polítics corruptes, màfies i explotació. Però en un grau menor que a la resta del món. A Noruega hi ha menys mancances, possiblement, que a la resta del món però hi són.

Tots els estats del món tenen la mateixa estructura: una minoria de privilegiats governen sobre la resta. Evidentment és millor viure al nord d’Europa que al sud i ser súbdit espanyol o francès que marroquí o de Corea del Nord. A Europa tenim més necessitats cobertes i moltíssima més llibertat, sí. Però en l’essencial som tan subdits dels poderosos com a la resta del món. Les lleis del poder són igualment vàl·lides a tot el planeta, es pot constatar. La gran diferència de la democràcia rau en què el desallotjament dels poderosos del poder es fa (habitualment) per la via pacífica i se’ls dóna l’esperança que podran tornar-hi. Però, tornem-hi, realment les democràcies són el govern del poble? No fa falta ser un radical d’extrema esquerra per adonar-se que un gran empresari tindrà més poder d’influència que els seus treballadors. O per veure que algú amb contactes entre l’èlit econòmica i política (sovint aquest gran empresari) podrà prosperar més fàcilment que la resta. No és inevitable i hi ha moltes excepcions però sí és el més habitual. Un milionari com Trump o Berlusconi pot arribar al poder suprem del seu país simplement perquè pot esmerçar més recursos que els seus rivals de classe mitja alta o alta, però no tan rics com ells? No sempre passa però sí sovint. I tots els poders del món tenen la tendència a buscar els interessos dels seus i a demanar més  i més recursos per a ells  o als seus. Poques són les excepcions. Qui més poder té, més vol. Insisteixo: hi ha oligarquies i oligarquies però encara estem molt lluny de viure en veritables democràcies. Potser perquè la democràcia és com l’horitzó: el veus al fons però mai arribes, tot i que t’hi acostés molt. I el primer requisit per arribar-hi és ser conscients que l’hem de construir cada dia i saber on som i el molt que ens manca per arribar-hi. Per poder dir algun dia: aquesta frase de Ronald Syme ja no és vàl·lida, tot i que no crec que ho vegi.