Fa només uns dies, va succeir. Sense més ni més, i vaig recuperar la il·lusió d’aprendre i de tornar a creure. Sempre he dit que mai és tard per a aprendre. L’altre dia vaig aprendre en directe i en primera persona el que és una moció en un ajuntament pròxim. L’associació Long Covid Lleida es va presentar a l’Ajuntament i es va llegir una moció. Que no és més ni menys que una declaració d’intencions i peticions perquè els malalts de Covid persistent no es facin invisibles i sobretot per a sol·licitar l’ajuda i aconseguir una unitat multidisciplinària a Lleida que els atengui.
Actualment, en tota Catalunya només n’hi ha una (Barcelona) i amb entre any i any i mig de cua d’espera. Vaig aprendre de nou una cosa, i no poc important. A més, vaig veure com tots els partits polítics sense cap excepció van votar íntegrament a favor que això succeís. Afegint cada partit les seves amables paraules sense cap retret entre ells. Vaig tornar a creure, quant al poc, em vaig assabentar que alguns d’ells ja han enviat o preparen presentar-ho en el Parlament de Catalunya.
La il·lusió tornava a la vida en veure que les portes s’obrien veritablement. I això només és un inici, evidentment no sé com acabarà, però aprendre, creure i il·lusionar-se van donar una mica més de vida i esperança a aquests malalts de Covid persistent. Això sí que és motivació real… Veure-la i sentir-la en directe veient que l’esperança tornava a les cares.
Tots els articles a www.juanjuncosa.com.