«Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més

el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble.

No podem esperar més. Plantem cara».

Joan Solà

Torna novament la croada dels estats nació. No és cap novetat que la diversitat lingüística els molesta, però hi ha èpoques en què s’intenta dissimular la fòbia al plurilingüisme i n’hi ha d’altres en què la supremacia no es pot amagar i els cal donar un cop de puny sobre la taula per posar ordre.

I això és justament el que ha passat aquests darrers dies i per partida doble, a França a causa del seu jacobinisme empeltat i a Espanya… Espanya és més simple, és més de l’a por ellos.

El primer de donar el cop de puny sobre la taula ha estat Macron. En la seva visita l’illa de Còrsega va recordar que a França només hi ha una llengua oficial, el francès. D’aquesta manera, les aspiracions dels insulars d’assolir un nou estatus del cors s’han esvaït davant l’arrogància del president de la República, que no està disposat a fer cap concessió. Macron assegura que mantindrà el suport econòmic de 9 milions d’euros a la promoció d’aquesta llengua perquè es continuï ensenyant a les escoles com a llengua regional. Perquè cal que quedi clar, el cors és una llengua regional. I això és tot. Aquesta és la bufetada que han rebut els corsos en reclamar la cooficialitat per fer un pas més en la normalització de la seva llengua, la pròpia. El reconeixement del cors en cap cas implicava substituir el francès, sinó que es pretenia apostar per al bilingüisme i que la llengua pròpia esdevingués d’ús normal entre els corsos. I és que tenir el permís de conduir o el document d’identitat en la teva llengua hauria de ser un dret. Igual que ho hauria de ser poder utilitzar-la a l’administració, l’ensenyament, els mitjans o en qualsevol altre àmbit.

Però la plantofada és per demostrar que res no pot fer ombra a la llengua francesa. Dotar el cors de cooficialitat, segons Macron, implicaria una divisió dins del poble francès. Si el bilingüisme fos un mèrit es fraccionaria la societat entre monolingües i plurilingües (és curiós que saber llengües sigui contraproduent). Però sobretot, no oblidem el motiu principal de la negativa, el francès és «el primer sentiment de la nació», la nació estat.

El segon cop de puny va tenir lloc també en terreny insular, en aquest cas a les Balears. Després de debats carregats de demagògia sobre el topall que representa que el català sigui un requisit per presentar-se a les oposicions de sanitat, finalment el decret ha tombat l’obligatorietat de la llengua catalana per superar la prova. Tot i així, afortunadament a llarg termini saber català suposarà un mèrit, ja que impedirà la consolidació de drets i promocions internes si després de dos anys d’haver aconseguit la plaça no se n’acrediten uns coneixements de nivell B1. Ras i curt, si vols una feina per a tota la vida cal que respectis la cultura i llengua del lloc on vius.

Malauradament, no s’han aturat aquí les batzegades, el Tribunal Constitucional espanyol ha declarat inconstitucional que l’aranès sigui la llengua «d’ús preferent» a la Vall d’Aran. La sentència arriba amb un retard de més de sis anys i tomba la llei de l’occità que aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2010. Sembla que els ha molestat que la llengua pròpia de la Vall d’Aran tingués preferència per sobre del català i el castellà en totes les institucions, els mitjans , l’ensenyament i la toponímia. Malgrat tot, se’ls ha de donar les gràcies perquè s’accepta (es tolera, vaja) que es faciliti l’ús de l’aranès per preservar-lo.

El TC considera que «la cooficialitat ha de basar-se en un patró d’equilibri o igualtat entre llengües», és a dir, cal vetllar per la paritat per evitar que una llengua s’imposi sobre l’altra i perquè asseguren que «el respecte i la protecció de la llengua pròpia tenen límits» i aquests límits cal que hi siguin per garantir «l’ordenació del pluralisme lingüístic que garanteix la Constitució». La Carta Magna per sobre de tot! Però quan parlem d’equilibri de què parlem? I quan es parla d’igualtat…? Res, res, purament preguntes retòriques!

Justament Albert Rivera, amb la seva voluntat de promoure un genocidi lingüístic, ho argumenta prou bé això de l’equilibri i la igualtat. Cal plantar cara a tota llengua que no sigui «l’oficial» i amb aquesta finalitat Ciutadans ha registrat al Congrés del Diputats de Madrid una proposta perquè el castellà sigui l’única llengua necessària per treballar a l’administració. El cop de puny sobre la taula de Rivera apel·la a la igualtat. Resulta que només així es pot garantir que tothom sigui igual davant la llei i que no es discrimini ningú per no parlar una llengua que només és «cooficial». No sé si ha copiat l’argument de Macron o l’han pensat junts; al cap i a la fi, són producte del mateix laboratori.

Ara bé, el darrer cop de puny, el més contundent i el més carregat de simbolisme és l’anunci del portaveu del govern espanyol d’incloure l’opció del castellà com a llengua vehicular a l’escola a Catalunya. La mesura és per recordar que el 155 està en vigor, és simplement la culminació de l’a por ellos.

I és que les llengües pròpies molesten als que pateixen fòbia al plurilingüisme. Els arguments són demagogs i incoherents, asseguren que cal posar límits a les llengües que han minoritzat, vexat i, fins i tot, prohibit. Però la realitat és que saber llengües no fracciona la societat ni discrimina ningú; al contrari, aprendre la llengua pròpia fomenta la integració dels nouvinguts. Però ara per ara, no deixarem que causin més genocidis lingüístics perquè, malgrat tots aquests sotracs, corsos, occitans, bascos, gallecs i catalans ens mantindrem tossudament alçats!