Després de competir sense pena ni glòria al darrer Festival de Cinema de Canes, finalment arriba a les nostres cartelleres ‘Todo ha dido bien’ del realitzador francès François Ozon. Després de ‘Verano del 85’ (2020), el vintè llargmetratge d’un cineasta tant prolífic com imprevisible com Ozon, ‘Todo ha ido bien’, és ara un simpàtic melodrama sobre l’eutanàsia, adaptat a partir de la novel·la homònima d’Emmanuèle Bernheim. El nus dramàtic del film es basa en la voluntat decidida de morir d’un home gran després de patir un ictus, André (André Dussollier), i el consegüent encàrrec que fa el malalt a les seves dues filles perquè l’ajudin a morir, Emmanuelle (Sophie Marceau) i Pascale (Géraldine Pailhas).

En realitat, el pes de la trama recau en una de les germanes, Emmanuelle, interpretada de forma viva i commovedora per Sophie Marceau, un dels aspectes més reivindicables d’aquesta pel·lícula. Podríem retreure-li a la proposta d’Ozon un to excessivament correcte, amable i funcional. La inclusió de diversos flashbacks per retratar la difícil relació paternofilial d’amor i odi de la nena Emmanuelle envers la figura del pare no tenen prou entitat. La inclusió de l’excompany d’André, Gérard (Grégory Gadebois), repudiat per la família, tampoc acaba de trobar el to. Cal fer esment que el repartiment compta també amb una duríssima Charlotte Rampling com a Claude, la dona d’André, escultora afectada de Parkinson i depressiva, distanciada completament del marit.

Potser no ajuda massa al film el deix de comèdia desimbolta i graciosa que s’imprimeix a un tema prou seriós com és el d’una mort digne. Igual que l’esperit de comèdia que esquitxa la manera d’esquivar els greus entrebancs que existeixen a França en contra d’aquesta voluntat, com desplaçar-se d’amagat a Suïssa per esquivar precisament aquestes restriccions. Tot plegat ens recorda massa la fórmula vitalista i bromista emprada per Olivier Nakache i Éric Toledano en la popularíssima cinta ‘Intocable’ (2011), protagonitzada per un paraplègic en cadira de rodes.