Toc de queda (i 2)

Pau Vidal
Pau Vidal

Faig un retoc a la columna passada per completar el debat. Com és propi de la vida moderna, l’ús massiu de les innovacions (a causa de l’acció combinada de la freqüència d’informatius més la gran quantitat de mitjans) fa que ens hi familiaritzem en ben poc temps. Amb aquests set dies que han passat n’hi ha hagut prou perquè quedés descartada una de les alternatives que proposaven els rebecs a toc de queda. Es tracta de seny del lladre, expressió d’origen medieval en què aquest seny no té res a veure amb el senderi o sentit comú sinó amb senyal (n’és reducció), per això en aquell temps es feia servir com a sinònim de campana. La campana del lladre, doncs, era un toc que sonava a l’hora de retirar-se, però no acaba de quedar clar si per protegir els vilatans (val més que torneu cap a casa, no fos cas que aprofitant la fosca rebés visites malintencionades) o per acoquinar-los (a partir d’aquesta hora, qui volti pel carrer podrà ser considerat un facinerós i per tant arrestat).

Força més moderna, en canvi, és l’altra proposta, que no ha aconseguit desbancar toc de queda però si més no sí que s’ha fet un foradet en l’ús popular. Cobrefoc, un mot que sembla un joc de paraules, i ben mirat no és tan estrany, des del moment que és una traducció literal del francès couvre-feu (també ho van fer els italians, coprifuoco, els occitans, cubrifuòc, i els anglesos encara més, car ho van adaptar fonèticament: curfew). Hi ha qui diu que en el nostre cas va ser cosa ni més ni menys que d’en Carner. Aquí l’origen sí que és clar, i fins i tot diria que bonic: cobrir el foc a terra, és a dir, apagar-lo, és el que calia fer a partir de certa hora del vespre perquè, com que en aquell temps la majoria de cases eren de fusta, anar-se’n a joc amb els tions encesos implicava perill d’incendi (cosa que, com sabem, passava amb freqüència).

L’avantatge dels partidaris de cobrefoc, diuen, és que no té ressons militarescos. En realitat, si toc de queda sí que en té és perquè ho associem al toc de corneta, però en l’origen ni la soldadesca ni l’autoritat militar hi juguen cap paper.

Però com que el poble català no es cansa mai de fer anar la llengua per parlar de la ídem, ja tenim un nou debat per allargar el serial: tenint en compte que la E del verb quedar (a les formes conjugades) es pronuncia tancada, com és que bona part dels parlants (al central i l’estàndard) fan oberta la de queda? Tal vegada, hi afegeixen els opositors, això no prova que no és un mot genuí i per tant en confirma la gènesi hispana? Ja n’anirem sabent coses.

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES