Dakar 2018

A hores d’ara encara em costa creure on he estat. El que més m’ha sorprès és lo diferent que ho vius en comparació amb el que veus cada any per la TV. No veus res, cap imatge i no saps com és el terreny per on estan corrent. Et pots fer una idea mirant el voltant de la “carretera” per la que vas. Això si, coneixes la realitat de primera mà. No sé si ha sigut l’edició més difícil però sí que ha sigut una de les més perilloses. Cada dia, no fallava, els pilots m’ho deien. Fèiem 500, 600, o fins i tot 700 km cada dia. No es va fer gens llarg. Vaig tenir la sort de compartir cotxe amb el Víctor, treballa a un aeroport i teníem anècdotes per tres Dakars. A més a més venia el Miguel Puertas que ha participat a varis Dakars… no ens vam avorrir gens!
Vaig passar molta calor a Perú, molt fred a Bolívia i vam tornar a la calor extrema a Argentina. Tot això passant del nivell de mar a 4500m en un dia i tornant a baixar les següents jornades. Vaig agafar febre durant tres dies i mal d’altura durant uns instants. De sobte ens vam trobar en una carretera nevada i tallada per camions locals. Eren les tres del matí, no havíem dormit, ja que havíem d’anar a buscar la roba d’hivern dels pilots abans que comencessin l’especial. Vaig baixar del cotxe per inspeccionar el terreny i vaig notar un fort mal de cap. Era curiós, caminaves una mica i semblava que haguessis fet un esprint. De seguida estaves cansat. Vam haver de fer 400 km més de volta per arribar.

M’ho he passat tan bé i he gaudit tant que només vaig patir amb la febre. Tots els imprevistos que ens passaven, o els “problemes” els sobrepassava, la veritat és que estava sempre a l’expectativa de què passarà.

Ha sigut un privilegi poder estar i viure amb pilots com Gerard Farrés, Rosa Romero, Ivan Cervantes, Dani Oliveras, Marc Solà, … M’explicaven sensacions cada dia, el que s’ha de fer i el que no… veure com s’organitzaven i com afrontaven el dia a dia… També em quedo amb la cara de felicitat del Cristian España, mai l’havia vist així.

M’ha quedat l’espina de no veure l’Albert, poder-lo ajudar… Tothom em demanava per ell, la gent se l’estima molt! Tot i això vaig poder-ho compartir amb la meva germana Alèxia i el Blai ha sigut molt maco. Et sents molt privilegiat i saps que és el somni de molta gent, i ho aprofites al 200%.

M’hi hauria quedat cinc dies més. Viure-ho m’ha fet veure que m’agrada i tinc clar que hi tornaré com a pilot.