El director de clàssics contemporanis del fantàstic com ‘El sexto sentido’ (1999) o ‘Señales’ (2002), el nord-americà M. Night Shyamalan, estrena ‘Tiempo’ a partir d’un guió basat en la la novel·la gràfica ‘Castillo de arena’ de Pierre Oscar Lévy  i Frederik Peeters. La pel·lícula ens presenta a Gael García Vernal i Vicky Krieps, un matrimoni amb dos fills, que va a passar unes merescudes vacances d’estiu en un resort tropical paradisíac. Un cop instal·lats, el cap de l’hotel els ofereix com a regal l’oportunitat de passar el dia en una platja verge i solitària reservada només als escollits.

Un cop arribats a l’exòtic i recòndit llogarret, una sèrie de fenòmens estranys i inexplicables se succeeixen amb el pas de les hores. Sentim com els nens canvien de veu, veiem la mort sobtada d’una àvia, descobrim com un cadàver surant en l’aigua un cop depositat en terra es transforma en un costellam, ens estranyem de ferides que cicatritzen a l’instant o constatem incrèduls com les arrugues comencen a solcar la cara dels adults.

Tot són símptomes d’un envelliment progressiu i irreversible enmig d’aquesta platja dotada d’efectes paranormals. Tot ha estat un parany ja que descobriran que estan atrapats i que no poden sortir per on han accedit perquè les roques els fan retornar a la sorra de la platja. Es revela que tots arrosseguen malalties i patologies que després s’accentuen pel ritme vertiginós del temps, com el comportament psicopàtic del metge interpretat per Rufus Sewell. Espectador i protagonistes arribem a la conclusió que tot el que està passant no pot ser fruit únicament de l’atzar.

Sorprèn com en un gènere tan codificat com el fantàstic sempre supeditat als efectes especials, els ensurts i cops d’efecte, o la precipitació de l’acció, Shyamalan és capaç de mostrar els fets més increïbles amb una mirada planera, directa i despullada d’efectismes. També resulta tan  evident com plaent que Shyamalan tiri de veta de recursos com els moviments de càmera, ja siguin tràvelings o panoràmiques circulars, meravellosa tècnica de l’elusió, de l’aturada de l’acció. Tota una raresa cinematogràfica en un cinema supeditat a la immediatesa.

Shyamalan conserva el gust pel fantàstic i cal reconèixer que tot plegat resulta inquietant i sorprenent. Sempre hi ha marge  a l’imprevisible a partir d’una premissa bàsica com és el pas inexorable del temps. I el que podria ser una peli de terror davant l’horror de tot plegat i una mort inajornable en un dia de platja, aleshores el cinema fantàstic de Shyamalan esdevé una faula existencial sobre la vida i la mort. Tenim tota la vida en un instant quan el cicle de la vida es precipita a contrarellotge i no hi ha temps de pair tanta adversitat. En aquesta cursa contra el temps que és ‘Tiempo’, M. Night Shyamalan no sols es reserva un paper secundari en la trama, operari al servei de l’hotel encarregat de portar els pobres hostes a la platja secreta, sinó que el director ha preparat un breu vídeo de presentació de la pel·lícula celebrant la tornada del cinema a les nostres vides després del daltabaix mundial de la pandèmia de la COVID.