L’enfant terrible del cinema danès i figura internacional Nicolas Winding Refn, ara presentat sota les inicials NWR, estrena la seva coproducció americana, francesa i danesa “The Neon Demon”, ambientada en el món de la moda a Los Ángeles de la mà d’una nouvinguda, Jessie (Elle Fanning), que intentarà obrir-se camí com a model. La trama localitzada en el competitiu i caïnita món de la moda, pot semblar confusa i plena de fugues oníriques, visions i digressions sense volta ni solta, però ens evoca històries de desig i possessió, d’enveges i traïcions, mogut tot plegat pels mòbils de l’ambició i el triomf.
Aquí hi juga un paper fonamental la protagonista, Jennie, innocent criatura a punt de ser devorada per aquest món sense escrúpols, fràgil nina a punt de ser trencada, joguet per usar i llençar. Però alhora Jennie es revela com un personatge posseïdor d’un deix de maldat, sinistre, ja que gaudeix d’un do natural imbatible, la seva excepcional bellesa natural. Un tret físic ideal per al camuflatge, el qual utilitza ambiguament, exhibint-se com una jove confiada i segura, urpes de guepard per sobreviure en aquesta selva de les aparences.
Aquesta bipolarització que s’estableix entre gasela, animal de presa, i la fera depredadora que porta a dins, deixa al final la percepció d’un personatge dislocat, escindit. Així s’enfila el camí de la follia, en sintonia amb aquells personatges somiatruites destruïts pels malsons de grandesa de Hollywood, cignes trencats. La moda, com el cinema, dos falsos mons construïts sobre la imatge i el glamur, el camp propici per parlar de la seva cara fosca, la lluita per la fita l’èxit i, com aquests desitjos excessius són capaços de crear monstres.
L’esteticisme i el preciosisme grandiloqüent exercit per Refn en les seves peces emblemàtiques “Drive” (2011) o “Only God Forgives” (2013) l’ha portat en aquesta ocasió prop de l’abstracció. Refn arracona el seu tant asfixiant com hipnòtic barroquisme visual per una posada en escena marcada per la buidor i la fredor en una film quasi conceptual. A primer cop d’ull tot sembla gratuït i artificiós, una operació de disseny, un opulent videoclip, un espot publicitari. Però crec el seu extrem estil glacial l’ha conduit a un punt de retorn, tant o més atractiu i fascinant, per la seva conjugació de superfícies llises i monocolors, habitacions buides empaperades, habitacions luxoses de decoració absent i els vestits i peces de roba que converteixen els cossos en maniquins.
Crec que hi ha un esforç deliberat de desprendre’s de la tirania de la narració convencional per insistir en la preeminència dels colors, les línies i, sobretot, les formes geomètriques, donant peu a informals escenes pictòriques del no res. Aquesta estètica de la desfiguració i la buidor s’ajusta perfectament al món de la moda. La deconstrucció dels personatges arriba a la seva despersonalització, per deixar únicament el cos, la perfecció de les formes, la model, en sintonia amb l’absolutisme dels canons i paràmetres d’una bellesa envasada a mida. L’embolcall de les vistoses desfilades proporciona a Refn la carnada necessària per a una sagnant i infernal festa de les vanitats i la disfressa.
