Amb l’arribada dels primers freds, el temps de les fruites sucoses i dolces acaba. Però, com sempre sol passar a la natura, no acaba del tot i, al marge de l’eclosió de peres i pomes d’hivern, comença el temps dels cítrics. Unes fruites de pell resistent i cor sucós, que semblen pensades per facilitar el pas de l’hivern de la mateixa manera que el nyame o les atzavares semblen dissenyats per ajudar a travessar els deserts.

Al voltant d’aquestes fruites –i en especial de la taronja- hi ha una colla de preceptes que hom intenta inculcar-nos. De forma mecànica. A base de repetir el consell cada cinc minuts. Quan el més fàcil seria explicar el fonament d’aquella aparent imposició. Recordant que una cosa entesa queda fora de tota discussió.

Un exemple del món de la taronja. El consell general que reclama consumir el suc de taronja acabat d’esprémer i mai més enllà dels 30 minuts. Un consell amb una part de raó. Perquè, si agafem una taronja Nàvel, les que tenen melic i es solen denominar taronges de postres, la seva polpa té una substància que, en contacte amb l’aire, es modifica i esdevé amargant, disgustant el sabor del suc obtingut. Una propietat que les Valencia o Salustiana, generalment denominades taronges de suc, no tenen i, per tant, conserven el sabor i aroma del suc més temps.

Tan difícil seria donar aquesta explicació al consumidor? Segur que, un cop entesa, la seva capacitat de decisió a l’hora de fer-se un suc, dependria una mica menys del que diguessin les etiquetes, els preus o les modes. Simplement, buscaria una taronja sense melic, reservant aquestes pel dia que tingui ganes de menjar-la a grills. O tallada a rodelles, espolsada amb sucre i sotmesa a un cop de bufador per caramel·litzar-lo.
Que confieu en les etiquetes? Jo també. Però no està de més saber que hi ha al darrera de les mateixes. Per si algú intenta aixecar-nos la camisa i donar-nos gat per llebre. Que en tot això del menjar, cada cop s’ha d’anar amb els ulls més oberts. Com taronges.