Fent el balanç gastronòmic d’aquestes festes nadalenques, resulta fàcil constatar que el caneló, junt amb el torró, n’ha estat enguany un dels seus protagonistes principals. Àmpliament esmentat, referenciat i promocionat a través dels mitjans de comunicació que li han atribuït una sèrie d’avantatges i virtuts que recorrerien totes les lletres de l’abecedari.
Perquè el caneló ha estat des d’atractiu, bo, conservable, domèstic, econòmic, fàcil, gustós… fins a tradicional, universal i versàtil. Si fa o no fa com aquell gendre o nora als que només sabem trobar virtuts i, per tant, que lloem a cada moment i tenim com a referència.

Però cal dir també que aquest panegíric del caneló ha resultat una mica interessat. Que els restauradors, sobretot els industrials que ens ofereixen menjars preparats des de les prestatgeries refrigerades o els armaris de congelats dels supermercats saben des de fa temps que aquest preparat és un cavall guanyador. Una aposta segura. Tant per aquell cuiner/comensal apressat que recorre al microones un dia sí i l’altre també, com pel que, tot i ser amant dels fogons, busca que li estalviïn les feines prèvies i concentra tots els seus esforços en la salsa, beixamel o no, i la presentació.

Però hi ha una paradoxa. Un perill pel futur dels canelons del dia de Sant Esteve. Sentir parlar de tradició i de vinculació a una festa concreta, quan es practica el caneló amb tanta assiduïtat al llarg de l’any, sona a postís. Per tant, és urgent trobar algun element diferencial pels canelons de Nadal. Alguna cosa que els faci especials, diferents i desitjables. Com ha passat amb l’au rostida d’aquestes festes que, en perill per la concurrència dominical del pollastre a l’ast, ha sabut trobar en el capó, pularda o gall amb IGP una alternativa que fa la cuina del dia de Nadal diferent a la de la resta de l’any. Una cuina amb receptari propi i específic.

Insisteixo. Cal trobar algun element diferencial en els canelons de Sant Esteve. Ens hi va la tradició de les festes nadalenques.