Atenció, pregunta. Quin d’aquests mots pertany a la mateixa família de suspendre?: penjada (l’estelada al balcó) / independència (la que ens fa sortir al carrer) / pèndol (el de la història, que avui va cap a aquesta banda i demà cap a l’altra) / propensió (la del govern neo-franquista a prohibir tot el que no li agrada).

Doncs en realitat tots quatre. La suspensió de l’autonomia amb què ens amenaça al ministre és filla del verb penjar, actualment famós perquè malgrat l’evolució tecnològica continua designant l’acció d’interrompre una comunicació telefònica, encara que faci anys i panys que els auriculars ja no es pengen en aquell ganxo que hi havia encastat a l’aparell (i d’on segurament prové l’expressió ‘deixar algú penjat’, amb un telèfon a l’orella en espera d’una resposta que ja no arribarà). És fascinant la quantitat d’analogies que podríem continuar fent amb la família. Per exemple, el relliscós pendent de deliri persecutori en què s’ha precipitat un unionisme fatxenda; l’atac d’apendicitis que els agafarà quan finalment els plantarem la voluntat popular pels morros; la perplexitat d’una Europa cada dia més pendent de la bàrbara resposta d’un Estat a una demanda democràtica… I, per descomptat, els penjaments que ens dediquem mútuament des de cada banda de la trinxera, afortunadament en privat.

Suspendre segurament és un dels verbs que ens fa més por durant una certa etapa de la vida, la de l’escolarització (per cert, ja que m’ho demaneu, en argot juvenil no es diu catejar ans tombar: “El de Mates ja m’ha tornat a tombar”), i no tindria res d’estrany que els totalitaris l’haguessin triat conscients de les reminiscències que aquell pànic estudiantil encara pot despertar en els cervells adults. Tanmateix, a mi la imatge que em suggereix és la d’un jugador de bàsquet en aquell instant fascinant en què, després de botar tot buscant la posició, veu el forat, aferra la pilota amb totes dues mans, s’impulsa amb els peus junts amunt i… queda en suspensió. És un moment molt breu, dècimes de segon, però en aquell instant es fa la màgia perquè ara tot depèn només del seu encert. El ministre ens amenaça amb mantenir-nos a perpetuïtat en aquesta posició, un parell de pams enlaire i els braços flexionats, a punt de llançar. Una suspensió contra natura, per evitar que llancem a cistella. Però la llei de la gravetat és inapel·lable i tard o d’hora sentirem que el pes del cos està a punt d’estirar-nos avall, afinarem la punteria, estendrem els braços, la deixarem anar i… la clavarem.