Suprem tribunal

L’embolcall retòric que acompanya el poder té per objectiu acollonir el poble, recordar-li sa posició d’inferioritat, no fos cas que un dia se li acudís fer la revolució i començar a tallar colls. I com que el gran tòtem dels Estats dits democràtics és la justícia, o l’aplicació del que ells han establert com a justícia, els instruments que la representen s’han de designar per força amb els adjectius més pomposos. El dia que vam parlar de sobirania ja vam veure que el tribunal superior estava per damunt de totes les coses precisament perquè era superior; però si una cort (i el que mana ara a Espanya no és sinó una extensió de la cort) ha estat sempre mestra en l’art de l’aparat i la magnificència és sens dubte la castellana. Per això han estat capaços de trobar un tribunal superior encara més superior, pràcticament diví, que no en va pren el nom de l’ésser suprem. El tribunal Suprem, que és l’última tombarella que va poder fer el llatí amb l’adjectiu super: supremus, superlatiu (encara que sembli un acudit) de superus,  tot un exemple d’esperit de superació.

D’altra banda, com que en qüestions de solemnitat a la santa mare no la guanya ningú, l’ús d’aquest adjectiu en mode màxima transcendència se’l van empescar fa temps, quan van denominar el traspàs o defunció ‘moment suprem’ o ‘hora suprema’, àmpliament recollit després en la literatura. La pega que té la solemnitat és que, en excés, acaba com el vestit nou de l’emperador: atenyent el ridícul. A mesura que t’allunyes de la realitat i comences a prendre com a terme de mesura els qui, com tu, se n’han anat allunyant igualment, el risc de caure en l’autoparòdia és alt. Només cal veure aquelles cerimònies medievalitzants, amb birrets, togues i punyetes, aquelles sales barroques de museu de cera i aquella encarcaramenta general, tant en el verb com en el posat. Si ho observes amb atenció, et podria passar com a mi, que et sembli una desfilada carnavalesca d’una comparsa on tots van disfressats de bacallà sec, eixuts i rígids. O tal vegada de lluços, en sa versió més tecnoemocional: de supremes.

També és veritat, tanmateix, que la caricatura només es veu des de fora. Un risc de qui viu envoltat de tanta supèrbia és creure’s certament superior als altres, que no altra cosa és el supremacisme. I la mentalitat castellana creu, per exemple, en la supremacia de la seva llengua, en la seva essència superior. I ho creuen fermament, de cor, per això no hi ha manera d’entendre-s’hi. Si és veritat que el nacionalisme és un càncer, com els agrada dir, no deu ser menys cert que el supremacisme és un deliri.

TOTES LES NOTÍCIES