No deixa de ser revelador que la terminologia del procés inclogui tan pocs xenismes, és a dir, termes estrangers que designen una realitat d’una altra cultura (de fet, la sorpresa més gran en aquest aspecte ens la vam endur fa poques setmanes, quan gràcies a un concurs de l’IEC vam descobrir que estelada, en el sentit de bandera, no figurava al diccionari normatiu. Gairebé com si fos ella mateixa un terme forà). La deducció més òbvia davant d’aquest fet és que, com diria un dirigent qualsevol de la Unió Europea, es tracta d’un afer intern.
Ara bé, cal distingir entre xenismes (que són intraduïbles per definició: iceberg, condottiero o botellón) i estrangerismes, que entren a la parla perquè l’objecte o acció que designen apareix en la realitat de la societat que l’adopta. És el cas de fúting o xador, per exemple, la diferència bàsica dels quals amb els altres és que, tal com veieu, se n’adapta la grafia a la llengua d’arribada. Doncs això és el que vam fer amb aquesta menja d’origen llatino-francès: llatí pel verb del qual prové, sufflare, i francès perquè és allà on va néixer la recepta i per tant on va adoptar la forma soufflé, que en català equivaldria a ‘inflat’ o ‘bufat’. Tot i que això va passar fa molt de temps, és un plat que no ha acabat d’entrar mai en el repertori gastronòmic local, i la prova és que en l’intercanvi de trets del procés l’hem trobat escrit d’unes quantes maneres diferents (amb ou, amb dues efes…).
Potser els meus col·legues el podrien brandar com a contraexemple quan els parlants els acusen de no afanyar-se a recollir segons quines novetats terminològiques; si corres massa, pot passar com en aquest cas, que l’incorpores al diccionari i després, au, passa de moda i ja tens un mot mig inútil fent nosa allà dintre…
Sort, tanmateix, que els responsables del DIEC no el van eliminar, perquè la revifalla viscuda els últims anys l’ha fet d’allò més present. Encara que ja es veu que serà una revifalla efímera. Quan tot això se solucioni, l’ús de suflé com a arma llancívola tornarà a l’estat d’hibernació. Però això sí, sense predicar amb l’exemple, perquè el nas em diu que tot plegat no serà pas cap desinflamenta gradual sinó un bon espetec, que deixarà les cares de molts que ara el contemplen llepant-se el bigoti ben esquitxades de xocolata i estupor.
[Ep, que me’n descuidava. Suflé és orfe, però no està sol del tot. Té una petita família de tiets i cosins, els derivats d’insuflar. Són molt poquets, però en un racó se n’hi oculta un de ben simpàtic, exsuflació, que és l’acció de llançar l’alè].