Són la darrera moda. Potser arrossegats per la definitiva popularització del gaspatxo, el salmorejo i preparats tradicionals semblants que aquest estiu passat han viscut una veritable eclosió.
Però potser convindria, abans no comenci la ressaca del hivern, i vista la promoció que es fa d’aquests sucs verds com a mètode per desintoxicar el cos i omplir-lo de vitamines, explicar la diferència entre una cosa i l’altra. Perquè els preparats tradicionals eren i son simplement una barreja d’ingredients vegetals crus degudament condimentats i passats per la trituradora. Un preparat que ens estalviava la feina de mastegar i que, gràcies a ser líquid, es podia posar a refredar a la nevera o amb uns glaçons a dins que, el màxim que feien, era rebaixar una mica la concentració. Aigualir.
Els ara populars sucs verds es preparen de forma força diferent. Les verdures, en combinacions diverses que busquen sabors agradables, es sotmeten a un premsat –hereu i millora de la ja quasi oblidada liquadora- que n’extreu totes les vitamines, sals minerals i altres substàncies salutíferes que acumulen les cèl·lules del vegetal. Descartant fibra i altres components sòlids com la polpa que deixava la liquadora, per poder oferir el resultat líquid i lleuger com a producte desintoxicador i aprimant. Preparats que, a diferència dels tradicionals, concentren aquelles vitamines, sals minerals, etc…
Per tant, a diferència del gaspatxo i altres preparats tradicionals, aquí un litre de suc verd no equival a un quilo de verdures. Equival a bastant més. I això no és forçosament millor. Tots sabem que els excessos poden ser tant perillosos com les mancances. Podem necessitar potassi pel nostre sistema nerviós o sal pel nostre equilibri, però tots sabem els perills del excés de sal en la nostra alimentació.
Amb això no estic negant les virtuts dels sucs verds, simplement m’agradaria advertir-vos que el seu consum no s’ha de fer com si es tractés d’una beguda. O potser quan, per exemple, us passeu amb els cafès, no esteu més nerviosos del compte?.
