El realitzador taiwanès Hou Hsiao Hsien ens ha sobtat al passar-se al gènere de capa i espasa oriental, el “wuxia”, amb una superproducció asiàtica ambientada a la Xina del segle nou en la seva darrera aposta “La asesina/The assassin”. Un canvi de registre que feia témer el pitjor però que ens ha sorprès majúsculament a l’aconseguir imprimir-hi el seu segell personal amb un agosarat i estilitzat plantejament, fent-lo just mereixedor del Premi al Millor Director en el passat Festival de Cinema de Canes.

El seu film no encaixa massa en el corpus de films orientals d’arts marcials a l’ús ja que burla i esquiva els paràmetres d’un gènere focalitzat sobretot en el valor en les lluites coreografiades amb més o menys encert, vistositat i espectacularitat. La trama tampoc s’escapa dels arguments estipulats fets de revenges, traïcions, assassinats i lluites pel poder.

La protagonista Nie Yinniang (Shu Qi) és una mena d’assassina a sou, ensinistrada des de petita per una monja que la va segrestar. Després de fallar en un anterior escomesa frustrada diguem-ne pel factor humà, l’assassina rep ara la missió d’eliminar el seu propi cosí, el governador Tian Ji’an (Chang Chen), de qui s’havia enamorat fa anys. L’encàrrec posarà Nie Yinniang contra les cordes a l’haver de triar entre acatar les ordres de la seva mestra o desobeir-les, sobretot quan se sent commoguda per la visió de la tendresa de la vida familiar i el paper de pare de Tian Ji’an.

El grau de temeritat de Hou Hsiao Hsien es posa de relleu de bon inici quan ens sobta amb una primera batussa filmada de forma mig entrevista entre el boscatge i des de la llunyania, repudiant tota l’aparatositat deguda a la norma. Però on sobresurt el geni del taiwanès és al ressaltar un component estètic cabdal dedicant-se a elaborar els llargs plans amb un gust exquisit pel que fa a la composició tot creant un efecte quadre d’indubtable bellesa.

Unes escenes d’interior en què sobresurt la utilització del color, amb una paleta cromàtica viva i encesa. Amb una empremta plàstica suggeridora a través de l’ús de transparències vermelloses ondulants que juguen i es gronxen amb les oscil·lacions de la llum de les espelmes de la cambra. I tot amb un ritme lent i parsimoniós amb plans estirats i dilatats que creen una atmosfera singularment captivadora.

Però la pel·lícula destaca també per escenes rodades en espais naturals que fan què l’entorn esdevingui alhora protagonista principal. Escenes extremament cuidades i mesurades que semblen una prolongació del gust imprès pel detall de les escenes domèstiques. Moments preciosos amb els personatges en un bosc de troncs d’arbres o integrats en paratges frondosos, més algunes escadusseres escenes campestres, com de gènere pastoral, autèntics pessebres vivents.

En l’alternança d’interiors i exteriors es crea una reciprocitat que va de la saturació i el barroquisme formal en les estances i habitacles a la magnificència dels decorats naturals amb les seves formes, volums i textures vegetals. Així tenim moments corprenedors, tant per la seva bellesa com per la seva utilitat dramàtica dins la trama, com la monja dreta damunt d’una vall progressivament coberta i encerclada per la boira. O una escena nocturna en un pati d’una casa, amb molta profunditat de camp, en què un conjur d’un bruixot pretén asfixiar una concubina de Tian Ji’an amb un vapor assassí.

No cal dir que Hou Hsiao Hsien ens regala una excepcional, hipnòtica i trasbalsadora experiència sensitiva.