Va ser com una mena de revelació. Estava veient la pel·lícula d’Spiderman 2 i, de sobte, vaig pensar això: “per què he odiat tant?”. Expliquem de manera esquemàtica l’argument. Peter Parker, àlies Spiderman, s’enfronta a Magneto i Harry Osborn i els venç però perd la dona que estima. Qui són els personatges? Parker és un adolescent que té molts problemes i que per culpa de la manipulació genètica adquireix una gran força i habilitat. Magneto és un enginyer d’una gran corporació, sense amics i menyspreat a la feina, que també obté un gran poder i Osborn és un jove ric que té por a morir aviat i utilitza per a evitar-ho els recursos de la seva corporació. Tots ells són gent amb problemes i molt amargats però Parker decideix utilitzar els seus recursos per ajudar els altres i Osborn i Magneto es deixen emportar per l’odi i volen, únicament, satisfer les seves necessitats, a costa de la resta de la gent. I la meva reflexió venia pel fet que, en certa manera, em vaig veure reflectit en els tres personatges principals. De vegades he fet coses pels altres i, d’altres, com em lamentava, he odiat i no he perdonat. Una pista: al final el personatge principal, Spiderman, decideix continuar endavant, malgrat tot, i seguir ajudant els altres. Ha comptat amb el suport, tot s’ha de dir, d’algunes persones a les quals havia ajudat anteriorment: la seva xicota, un nen, i un operari de grues.
 
Poc dies després vaig llegir un article d’un periodista, en Gabriel, que explicava que fa temps va tenir un problema laboral i va fer creu i ratlla amb determinat personatge. Fa poc, afegia, se’l va trobar i va tenir una conversa insubstancial. Segons deia es va adonar que l’havia perdonat en el fons del seu cor i que ja no l’odiava. Anava més enllà i afegia que, probablement, aquella persona no havia estat tant i tant dolenta ni ell tant i tant bo. També assegurava que l’odi desgasta, sobretot, al qui el té i que el perdó és necessari. Però ja no per raons espirituals o morals. No, perquè així estem més tranquils i conscients. Vaig llegir l’article tres vegades almenys i vaig aplaudir. L’estava llegint al carrer quan aplaudia i un home em va mirar de forma estranya. Però l’he perdonat. Total, tenia raó en pensar que em comportava estranyament.
 
I sembla mentida però l’altre dia vaig agafar de la biblioteca un llibre que m’havien recomanat d’Elisabeth Kubler-Ross, una dona que parlava sobre la necessitat d’acceptar la mort per viure millor la vida. I vaig llegir dues vegades el capítol que parlava sobre la necessitat de perdonar més els altres i, sobretot, a nosaltres mateixos. Em va agradar quan va confessar que ella no ho havia après del tot, que no era una santa, però que lluitava per seguir per aquest camí. No crec en què hi hagi un destí còsmic que ens enviï senyals com aquest. Simplement, considero que ara estic predisposat a perdonar més els altres i a mi mateix. I ser molt més feliç. Simplement ho veig més clar. Potser, només potser, he madurat una mica en aquest sentit. I com li va passar a en Gabriel, l’altre dia em vaig trobar en un bar a un home al qual havia odiat molt. També per un problema laboral i econòmic. Em va donar un cop de colze sense voler i es va disculpar. I vam començar a xerrar amigablement. Tampoc gaire, no ens passem. I em vaig adonar, com li va passar a en Gabriel, que potser aquella decisió que vaig trobar tan injusta no ho era i que ell no era tan malparit com jo havia pensat ni jo era el bo sense ombra. I que ell va fer el millor que sabia igual que jo i que no era la seva intenció fer-me mal. O potser no, però ja m’és igual. Perquè encara tinc gent a la qual he fet creu i ratlla i coses que em molesten profundament però són menys, moltes menys. I em sento més a gust. I crec que m’estic començant a perdonar-me per ser, com tots, humà, imperfecte, sovint ignorant, però malgrat tot, algú que vol seguir estimant i ser estimat, com a mínim per mi mateix. I ajudar els altres a fer que el món sigui, en la mesura que pugui, una miqueta millor.