‘Spider-Man: No Way Home’ de Jon Wats


‘Spider-Man: No Way Home’ completa una trilogia d’entregues de la saga Spider-Man protagonitzades per Tom Holland i dirigides per Jon Wats després de ‘Spider-Man: Homecoming’ (2017) i ‘Spider-Man: Far From Home’ (2019). El jove superheroi Peter Parker (Tom Holland) és ara desemmascarat gràcies a un incisiu i oportunista periodista després de les destrosses ocasionades a Londres al final de ‘Spider-Man: Far From Home’ (2019) contra el malvat Quentin Becks (Tobey McGuire).

Això genera l’inevitable assetjament mediàtic a ell i al seu entorn familiar, conformat per la seva tieta May (Marisa Tomei) i la parella d’ella, Happy Hogan (Jon Favreau), cap de les indústries Stark, així com les crítiques a la seva acció heroica que provoca la seva caiguda en desgràcia per bona part del públic. Enllaçant amb l’anterior entrega, ‘Spider-Man: Far From Home’, el jove Peter Parker ja lluitava per no revelar la seva doble identitat com a Spider-Man durant un viatge escolar de vacances per Europa fins que la noia de l’institut de la qual està enamorat, MJ (Zendaya), ho acabava descobrint.

Aclaparat per tot plegat, Parker busca consells a Stephen Strange (Benedict Cumberbatch) en el seu amagatall, personatge capaç de connectar amb altres realitats, a qui demana un conjur per intentar que la gent oblidi que ell és Spider-Man, un esborrament de memòria general, i recobrar, així, l’anonimat. Però el conjur es malmet i provoca uns efectes imprevistos. Stephen Strange aporta un element que fa que ‘Spider-Man: No Way Home’, narrativament, estigui farcida de sorpreses. L’efecte multivers, generat per la màgia d’Strange, permet obrir forats en el relat per on penetren personatges de realitats paral·leles. Això permet que es colin diversos personatges com Otto Octavius (Raul Molina) o, especialment, Norman Virgil Osborn (Willem Dafoe), éssers que entren en escena, sotmesos al seu costat més fosc i destructiu.

Aquesta estratègia narrativa multiplicadora de possibilitats amb camins bifurcats té un gir brillant quan l’amic íntim de Parker, Leeds (Jacob Batalon), descobreix que ha adquirit també les propietats màgiques d’Strange. Tot intentant rescatar Peter Parker invocant a Spider-Man, acaba convocant dos Spider-Man més, vells coneguts de l’audiència. Ens referim als intèrprets del superheroi aràcnid de precedents versions, Tobey McGuire i Andrew Garfield, conformant un inaudit triumvirat d’Spider-Man, disposats a unir forces i estratègies per retornar la pau i la tranquil·litat al món.

La franquícia ‘Spider-Man’ de la saga de superherois de Marvel segueix a ple rendiment, es troba en plena forma i sembla que té corda per anys. Aquesta última entrega funciona de meravella, tant com a comèdia juvenil d’institut o com a relat trepidant d’aventures. Mentre que el farciment, les escenes d’acció carregades d’efectes digitals, ofereixen més del mateix per garantir l’exigent quota d’espectacularitat. El gran quid de la franquícia, l’anonimat o el desemmascarament de Peter Parker/Spider-Man, aconsegueix centrar la trama, estirant les derivades de forma intel·ligent. I predomina, per damunt de tot, un encomanadís i joiós esperit lúdic i juganer que fa de ‘Spider-Man: No Way Home’ un dels entreteniments més rodons per gaudir en aquest començament d’any.

TOTES LES NOTÍCIES