‘Creixen malgrat tot les tulipes’ (Viena edicions, 2012) és el darrer llibre de l’escriptora i filòloga Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974). Amb aquesta obra ha obtingut el Premi de Narrativa “25 d’Abril” de Benissa 2012. Moll és també l’autora de ‘Non si male nunc’ (Viena edicions, 2008), V Premi Sant Celoni de Poesia.

Per què arrenca l’obra al port de Barcelona?

Hauria pogut ser qualsevol port allunyat de la ciutat on viu la mare i separat d’aquesta per un mar o un oceà. El llibre conta una història de desarrelament físic (l’oceà, l’aigua que separa, és falta de terra on arrelar-se, terreny imprevisible, perillós, inestable) i emocional (la falta de mare és falta de terra, també, referent imprescindible per construir la pròpia identitat i fer camí per un mateix). El port de Barcelona i el port de Valparaíso són els dos extrems d’un fil que la protagonista i els seus germans han de reconstruir per trobar el seu lloc en el món, per aconseguir caminar amb solidesa.

Què suposa per als tres petits el viatge a Valparaíso?

És una recerca de la mare física i la mare simbòlica. La mare que els ha donat a llum i la mare referent, la figura materna que dóna el permís per ser, per fer. Sense la mare no hi ha terra. Per a la protagonista i els seus germans, el viatge a Valparaíso per mar és l’experiència viva del desarrelament, de l’esperança de la trobada amb la mare i sobretot de la importància de saber viure, també, en la incertesa, en la inestabilitat (en el vaivé del vaixell, en l’ara imprecís, sense passat ni futur). Els bessons que aprenen a caminar damunt la coberta del vaixell il·lustren aquesta vivència que se’ls gravarà en el cos i en l’ànima i que els acompanyarà tota la vida, quan hagin tornat a Barcelona després d’un temps a Xile.

Creixen malgrat tot les tulipes’ té alguna influència poètica?

Molta. De fet, és un llibre teixit a manera de dietari en prosa poètica. La història es llegeix per sota. No és una narració en prosa, tot i que s’hi conten anècdotes i hi ha un fil que uneix tot el llibre en un recorregut que pretén ser circular. És narració poètica, o poesia en prosa, o una cosa semblant.

És una crida a l’esperança?

No ben bé. És la constatació que la vivència del desarrelament pot destruir però també pot construir. Que la recerca dels orígens pot donar sentit a tota una vida. I és també una acceptació plena de les pèrdues, de les morts, dels finals. Integrar la mort a dins la vida com a clau per viure plenament. Encara que sembli contradictori. Potser sí, que és un llibre esperançador: les tulipes que un dia sembla que no creixeran mai i que en canvi l’endemà apareixen esplendoroses un matí fred de març són un símbol de com la mort, quan s’integra dins la vida, hi ocupa un lloc que no ens obliga a negar-la, a témer-la o a maleir-la. Aquest és el tema central del llibre: com assumir la mort i arribar a fer-li un espai a dins de la vida, a dins del cos, a dins de la ment i de l’ànima.

Com valores que el llibre hagi estat guardonat?

Per a mi ha estat molt important que hagi rebut aquest reconeixement. En primer lloc, perquè quan el vaig enviar era molt conscient que és una obra difícil de classificar, a mig camí entre unes memòries i un dietari, i en una lectura ràpida podria semblar més un conjunt de proses poètiques que no pas una obra que pretén narrar un trosset de vida; en segon lloc, perquè és una obra molt personal, una d’aquelles que necessites escriure per tancar etapes, per resignificar, a través de la literatura, l’experiència vital.

Què expliques a través del teu blog ‘La vida té vida pròpia’?

El blog és un quadern de notes. M’ajuda a ser un poc constant en l’escriptura, m’estimula a ser exigent amb mi mateixa a l’hora d’escriure perquè sé que hi ha gent que el llegeix, i al mateix temps em permet explorar noves vies de creació literària. Sovint sé com començo un apunt però no com acabarà. És apassionant.

Creus que les noves tecnologies han de ser un complement literari més?

Ho poden ser, sí. De fet, m’interessa molt la creació literària en els blogs. En vaig fer una investigació el 2011, com a treball de fi de curs del màster Estudis de la diferència sexual, del centre Duoda (UB). Volia explorar la creació literària feta per dones en aquest canal, que és un espai nou que ha permès una expansió creativa de molta qualitat que encara em sorprèn dia a dia. I ha donat veu a moltes persones que abans no podien accedir als circuits literaris habituals.

Hi ha algun altre gènere literari que t’agradaria explorar properament?

M’agradaria acabar el segon poemari, que tinc a mitges. Però últimament només em surt prosa poètica. Així que, de moment, sóc aquí.

Per Ramon Texidó | ACPG / thesecretlarevista.com