En aquest Any de la fe que estem acabant la nostra Diòcesi d’Urgell ha viscut la referència dels seus beats i sants, que l’empenyen pel camí de la fe compromesa fins a la sang pel testimoniatge dels màrtirs, i també hem pogut pelegrinar al sepulcre dels sants Apòstols Pere i Pau, a Roma, i als llocs sants de la terra de Jesús, “la Terra Santa”, on hi el Sant Sepulcre del Senyor, però buit!. Són fites que emmarquen la realitat de la fe en la seva dimensió històrica.

El cristianisme és una religió històrica, ja que la Revelació divina es dóna amb paraules i fets (DV 2). La “Història de la salvació” de Jesucrist mort i ressuscitat és també una “geografia de la salvació” (Pau VI). Els llocs i tots els condicionaments de la persona humana els va assumir el Verb de Déu fet home de Maria Verge, per obra de l’Esperit Sant. D’aquí les afirmacions del Credo quan diu que Jesucrist “nasqué de Maria Verge, patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat, davallà als inferns; ressuscità…” Cal la nostra estima pels llocs concrets, pedres i circumstàncies, que féu seves el Fill de Déu, “en tot realment home com nosaltres llevat del pecat”. La fe no és una invenció: es basa en persones, testimoniatges, llocs,… on tot va esdevenir!

La nostra Diòcesi d’Urgell ha peregrinat a l’abril a Roma, i a l’octubre acaba de realitzar dos pelegrinatges a Terra Santa. Tots hi hem estat gràcies als germans que hi han pelegrinat. Tots hem estat pelegrins. Ens hi exhortaven les reflexions de Benet XVI a “Verbum Domini” (La Paraula del Senyor, 2010) quan afirmava que el pelegrinatge a Terra Santa és com un 5è. Evangeli.

Sabem de les situacions difícils, d’ofec si no d’oberta persecució que moltes comunitats cristianes viuen allí, enmig de països fortament musulmans: Síria, Iraq, Líban, Iran, Turquia, Egipte, Jordània, a més d’Israel –hebreu- i Palestina. Hi ha minories cristianes valentes i confessants que tenen la gran temptació d’emigrar per trobar millors condicions de vida i de futur. Nosaltres estimem els santuaris, els vestigis que romanen del poble d’Abraham i del temps de Jesús i les primeres comunitats, però estimem encara més, les “pedres vives” que són els cristians que fan present el Cos de Crist als llocs on visqué el mateix Senyor Jesús, el Cap de tota l’Església i el Redemptor de la humanitat sencera. Serà bo que fem un esforç per conèixer millor la vida quotidiana dels nostres germans cristians, les seves necessitats, la caritat envers ells… Les relacions del cristianisme amb el Judaisme i amb l’Islam. I els ritus i els patriarcats orientals catòlics (Jerusalem, Antioquia, Alexandria, Caldeus, Armenis, i les Índies) i els ortodoxos més rellevants (Constantinoble i Moscou…).

La Terra Santa i l’Orient cristià són l’altre pulmó de l’Església, deia Joan Pau II. Dels nostres pelegrinatges en neixen unes prioritats urgents: Estimar l’Orient, els cristians orientals, la seva història tan coratjosa…; pregar per a la mútua comunió, la relació ecumènica, i poder celebrar un dia la Pasqua junts; suscitar més ajudes solidàries i un renovat interès pels Santuaris de tots; caldria afavorir els agermanaments de diòcesis, parròquies i escoles nostres amb les d’allí; mantenir i incrementar els pelegrinatges; sobretot afavorir el treball pacient per la pau i la reconciliació; i la defensa de les minories davant les grans potències mundials que poden ajudar perquè la pau i la justícia s’obrin pas a Terra Santa; no deixar la col•lecta pels Llocs Sants de Divendres Sant, i sobretot la generositat durant tot l’any envers aquells germans que mantenen els llocs sants per a tots, que són l’Església Mare de Jerusalem. No ho oblidem: sempre som pelegrins de fe!