Som lliures de veritat

Roser Rodríguez Jerez
Roser Rodríguez Jerez

La llibertat no s’aconsegueix, es conquereix.
Em sorprèn com de vegades ens convertim en esclaus del què diran i de la nostra imatge externa.
Observo com moltes persones s’esforcen a donar una “imatge” de cara als altres.  Aquest esforç provoca en moltes ocasions esgotament.  Vull que em vegin com algú seriós, responsable, fiable, intel·ligent, moderna, interessant a tenir les etiquetes i classificacions que condicionen la nostra forma de comportar-nos.

Això ens pot provocar tal estrès que pot portar-nos a una de les pitjors situacions que pot arribar a assolir l’ésser humà: Deixar de ser un mateix.

És a dir que NO som AUTÈNTICS.

L’autenticitat es basa en l’acceptació d’un mateix, de les seves virtuts i els seus defectes, del reconeixement que som éssers humans, o més aviat “éssers erronis”, ja que la nostra tendència natural és a equivocar-nos i a cometre errors, que formen part del nostre aprenentatge.

Quan fingim ser qui no som estem transformant-nos en qui no volem. Quan reneguem de la nostra essència, de la nostra incoherència humana, és quan entrem en una discussió interna, un conflicte amb nosaltres mateixos que no es resol sinó ho afrontem directament

Ens agrada pensar que som lliures.  Però, ho som?  Com d’independents som de l’opinió de la gent, del temps, de les hormones, que tot vagi bé? Quantes de les nostres accions diàries tenen com a motivació el què diran o el que ens vegin i aplaudeixin potser no com a motivació principal però al menys sí secundària?

El primer és adonar-nos de les nostres dependències i condicionaments.

Solem cometre l’error de pensar que ja som molt lliures, que ningú ens dicta com viure, com pensar.

Si jo ho he cuinat, jo m’ho menjo. El que no hem triat (l’educació rebuda, la nostra família, els esdeveniments que ens han succeït) i el que hem triat (el que veiem, el que llegim, el que escoltem, els amics).

Tot ens afecta i tot ens deixa una empremta menor o major.

Quan parlem de llibertat solem mirar cap a fora, cap a realitats externes que puguin limitar o constrènyer. Fem bé en defensar aquestes llibertats, perquè la nostra dignitat les mereix i necessita. No obstant això, és bo caure en el compte que l’àmbit en què més dignitat perdem és a l’interior de nosaltres mateixos.

Som independents de nosaltres mateixos? Depenem més del que ens ve de gust o de quan cansats que estem que del nostre voler i de la nostra llibertat?  Això dona per un altre post.

Que tot ens afecti d’alguna manera no vol dir que no puguem ser lliures o que l’única manera d’aconseguir-ho sigui anar-nos a una muntanya en actitud ermità allunyats de la societat.

Encara hi ha espai per a la nostra llibertat: davant el que ens ve donat en la nostra vida, mantenim la llibertat d’escollir com ho vivim, com ho acceptem o no, com ens enfrontem a això;  davant el que podem triar: decidim sota quines influències ens col·loquem; si tot ens condiciona d’alguna manera, triem bé aquests condicionaments.

Busquem dependències que ens facin lliures.  Però, això no és contradictori?

Aquesta dependència que sovint considerem com un obstacle perquè és causa del nostre patiment, no és en realitat una característica humana essencial?

No està reflectit en la nostra vida social, on la forma en què ens relacionem amb altres persones determina l’èxit o el fracàs dels nostres objectius com a individus, per unir-nos uns als altres, per obligar-nos a necessitar d’altres, per construir junts en lloc de romandre sols?

La soledat és la major causa de sofriment en la nostra societat, i aquest s’acosta a la desesperança quan ens tornem fràgils, febles.

Utilitzar la llibertat només per al bé d’un mateix i per a coses petites és trist.

TOTES LES NOTÍCIES