Tinc un amic que viu en una zona perduda del Pirineu acompanyat de dos gossos i lluny del que podríem anomenar “civilització”. No ens enganyem: té cotxe i pot baixar al poble o a la ciutat i televisió i internet. Per tant, tampoc està tant aïllat. A més, sovint el visiten familiars i amics i ell fa el mateix a l’inrevés. I és força feliç vivint en aquesta felicitat. Conec, en canvi, diverses persones que tenen parella, fills i una important vida social i laboral que es confessen públicament desbordats. No era això el que volíem a la vida, diuen. Necesito més espai per ser el que hauria volgut ser, es lamenten. I és aquí quan dubto del vell adagi que la soledat fa mal a les persones. Concloc que, efectivament, és així però només si no ha estat elegida, si ha estat imposada per les circumstàncies o el mal caràcter. Com diu aquest amic “solitari”, va descobrir que el seu amor per la llibertat personal implicava una certa, només una certa, soledat. I com diuen algunes d’aquestes persones “molt acompanyades”, potser estaria millor viure sense tanta companyia. Probablement, la soledat té tanta mala fama perquè la gent no sabem com gestionar-la. En primer lloc, perquè som animals socials i necessitem els altres per a realitzar-nos millor. Però, sobretot, perquè no sabem com gestionar el buit que la gran majoria tenim al nostre interior. Simplement, perquè som animals que sabem que morirem i no sabem com pair-ho del tot. I quan estem sols no acostuma a haver excuses. Som nosaltres sols amb els nostres dimonis i fantasmes interiors. I sovint estem molt indefensos i fràgils.

Existeix realment la llibertat o és només un somni? És cert que tenim moltíssims condicionants que rebaixen la nostra capacitat d’elecció. És cert. Però també ho és que sempre tenim un marge de maniobra, tot i que sigui molt petit. Per tant, sempre tenim una mica de llibertat per fer el que volem fer o el que creiem que és el mal menor. Tot i que el preu acostuma a ser, naturalment amb els altres però també amb nosaltres mateixos, justificar el que hem dut a terme i perquè. Que molt habitualment el motiu és que la inèrcia de les coses ens ha portat per aquest motiu. També és evident que, tot i haver nascut sols i morir sols, la nostra vida es defineix en relació amb els altres. I que fins i tot la nostra identitat no és més que una ficció dels mil i un projectes que viuen en el nostre interior i que, avui guanya un i demà, probablement, un altre. La soledat una enemiga? Sí, però també hem de recordar que de l’enemic ve el consell i que és a soles quan veiem més el que som, realment. La soledat una amiga? També, tot i que una mica estranya perquè només és desitjable en algunes estones i moments concrets. I perquè, cada cop ho tinc més clar, és inseparable de la llibertat i de la responsabilitat.