Amor obsessiu, ingenuïtat i ràbia destructiva. El primer és la causa; la resta, conseqüències. Podríem afirmar sense temor a errar que aquests són els tres pilars fonamentals sobre els quals se sustenta una de les novel·les policíaques més llegides de la literatura catalana en els últims cinquanta anys. Manuel de Pedrolo, l’escriptor català més prolífic del segle XX, uneix amb encert aquests sentiments interns en un mateix personatge per fer de Joc brut una lectura atractiva i intrigant.
Breument, abans d’entrar en matèria literària, se’m presenta ineludible descriure el context en què es va publicar l’obra. L’autor català, nascut a la primavera de 1918, es va haver d’enrolar de ben jove a l’exèrcit republicà, quan a penes havia iniciat els seus estudis superiors. La victòria franquista i la posterior dictadura, que s’allargaria quasi quaranta anys, oferien un panorama advers per al jove escriptor, que ja començava a despuntar entre els cercles literaris barcelonins. A més a més, la no-renúncia a la llengua pròpia dificultava, encara més, la publicació de les obres. D’aquesta manera, la censura es convertí en una acompanyant assídua de l’obra pedroliana i es generà un desfasament temporal entre la data de finalització d’algunes de les obres i la data de publicació d’aquestes. Uns entrebancs, no obstant això, que no impediren l’exuberant proliferació posterior.
“Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre”. Amb aquest inici de la història, que ens evoca inevitablement al mestre Estellés amb el seu No hi havia a València dues cames com les teues, Pedrolo atrapa enginyosament el lector en una lectura àgil i veloç dividida en quatre capítols. Evitant rodejos innecessaris se’ns presenta un narrador-protagonista, Xavier, captivat feroçment per un poder d’atracció que, primerament, prendrà forma a través de les cames de la jove Juna, però que, posteriorment, acabarà expandint-se a cada racó de la seua ànima i del seu cos. L’admiració i l’atracció física despertades a les entranyes de Xavier són descrites a les primeres pàgines minuciosament i amb un reguitzell d’adjectius que ajuden el lector a imaginar-se la jove seductora: “Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics. (…) La seva bellesa continuava impressionant-me. (…) No solament eren les cames, era una mena de lluminositat que transcendia l’aparença física”. L’enamorament encegador és instantani. Tant que, fins i tot, acaben lliscant algunes actituds masclistes que revelen el sentiment possessiu de Xavier. Amor obsessiu.
Juna, que des de l’inici de l’obra combina astutament moments d’entrega amorosa absoluta amb moments de distància emocional, és conscient que el seu amant és presoner d’un amor irracional i que està disposat a qualsevol cosa per estar amb ella. Així doncs, primerament amb subtilesa i dissimuladament, però, més tard, amb una fermesa inapel·lable, realitzarà una proposta esfereïdora a Xavier que els alliberarà de les cadenes de la pobresa per sempre. A pesar dels dubtes inicials, el record d’una infància envoltada de misèria, que el mateix Xavier defineix com “humiliada i famolenca”, i la realitat d’una vida adulta abocada a la monotonia conformen el caldo de cultiu idoni perquè el protagonista accepte, a contracor, les propostes engalipadores de la seductora Juna. Ingenuïtat.
Qualsevol lector mínimament intuïtiu és capaç d’endevinar la vilesa de les intencions de la Juna, que interpreta excel·lentment un enamorament fictici i apassionat. Paulatinament, una amalgama de sentiments comencen a destruir acarnissadament l’ànima de Xavier, que queda obnubilat i amb set de venjança: “Però ara ho pagaria. L’amor defraudat, el desig que no em va permetre satisfer, les il·lusions que eixalà després d’haver-les despertades, l’engany diari a què s’havia lliurat durant una mesada ininterrompuda, aquell desassossec que ara em consumia, el gust de cendra i de fel que m’omplia la boca… Tot, tot ho pagaria”. Ràbia destructiva.
Pedrolo ens obri de bat a bat els pensaments del protagonista a través de minucioses reflexions interiors que permeten conèixer el seu tèrbol passat i el seu rutinari present. D’aquesta manera, el lector és partícip en tot moment de l’evolució psicològica d’un personatge aclaparat pel dinamisme dels esdeveniments. I, a més, ho combina amb uns diàlegs, majoritàriament amb la Juna, que li donen lleugeresa a l’obra.
Joc brut és empatia, compassió. El personatge de Xavier, enganyat des d’un primer moment, genera tendresa en un lector coneixedor de les seues desgràcies, de la seua decadència. Des de la infància a la vida adulta. Pedrolo dibuixa un home dèbil i pusil·lànime que haurà de bregar amb contradiccions existencials per poder sobreviure en una vida sense esperança, en un context de postguerra. Així, és senzill posar-se en la pell de Xavier i entendre, fins i tot justificar, les seues accions. Perquè Xavier és botxí i víctima alhora.
