Els partits polítics són sens dubte les organitzacions més pervertides de la nostra societat. Per a mi, la noció de partit no pot existir en un món en què la preocupació hauria de centrar-se en els valors universals, en lloc de fomentar la divisió entre una esquerra i una dreta, entre un déu i un altre déu
L’ésser humà s’ha fet expert en matèria de marrada, fins al punt d’oblidar que és possible actuar senzillament a la font. Prenguem un exemple molt simple: Els partits oposats d’un país veí es contradiuen mútuament des de fa anys sobre la manera de repartir els augments disfressats de retencions fiscals, en lloc d’enfrontar a les aberracions que condueixen a la necessitat de semblant mannà fiscal. Quan alguna cosa es soluciona en el seu origen, és beneficiós per a tots i satisfà totes les franges de la població.
La major aberració del món polític és pretendre fer de l’ecologia un partit. L’ecologia és una postura, una forma responsable de respectar la terra i, en conseqüència, totes les formes de vida que intenten desenvolupar-se en ella. L’ecologia és un ideal que hauria habitar en cada ésser humà d’aquesta terra. L’ecologia no és un partit. És una urgència planetària. Malauradament, aquesta ha estat transvestida i ridiculitzada pels partits que pretenen defensar-la.
Una elecció de vida personal no és menys portadora que un vot electoral entre milions. Té fins i tot l’avantatge de ser contagiosa, en el sentit que fa reflexionar a l’entorn a través de l’exemple, mentre que un vot electoral és anònim i no es compromet sinó a perpetuar l’exclusió a través d’un partit, instal·lant sempre en la divisió. Fins quan l’ésser humà seguirà optant per lliurar confiada i mandrosament el seu poder, per desllustrar-se de les seves responsabilitats?
Tot el que experimenta el món no és sinó el fruit dels nostres comportaments. No es pot seguir pagant menys car i alhora lluitar contra la misèria al món. No es pot finançar la jubilació treballant menys anys, cotitzant menys i vivint més temps. Només són alguns exemples d’incoherències, però en la nostra vida quotidiana podem veure multitud d’ells, sempre que tinguem la humilitat de reconèixer les conseqüències dels nostres comportaments.
Volta a l’essencial
Ens vam debatre quotidianament en un món de compromisos i complicacions, per no haver d’anar a l’essencial, perquè l’essencial posa en dubte el cotxe, el robatori de les riqueses que el planeta ha trigat milions d’anys a produir, un cert confort material que creiem indispensable, i així seguit … Però cap partit gosa enfrontar-se als temes simples, fonamentals i universals. Les voltes i voltes que es donen no són sinó pretextos per evitar enfrontar-se a l’essencial, que tant molesta.
Però, tard o d’hora, la vida ens condueix a l’essencial, de manera simple, i de vegades dolorosa, si ens obcequem a negar l’evidència. Els partits responen doncs a la necessitat d’éssers humans irresponsables dels seus actes quotidians i a la voluntat de poder d’aquells que engreixen d’aquesta manera els seus egos. Llavors, cal seguir alimentant durant més temps un sistema així?
Des de la nit dels temps, l’ésser humà s’ha enredat en combats estèrils per tal de defensar egoistament seus interessos, ocultant hàbilment els d’altres. Per a mi, la política (com l’espiritualitat) només té sentit si aborda valors universals, com ara l’ús d’energia renovables que respectin l’ecosistema, un comportament responsable davant l’evolució climàtica i a les generacions futures, i una economia basada prioritàriament en el respecte per l’ésser humà i el seu entorn. Els partits polítics s’emparen hàbilment d’aquests temes per seduir l’electorat, prenent totes les precaucions per continuar en l’ immobilisme, ja que abordar els grans temes de la societat, prenent les mesures conseqüents, seria de tot.
