Voldria agrair com a Secretari General de la Unió Sindical d’Andorra, al Govern de Demòcrates per Andorra capitanejat pel Molt Il·lustre Senyor Antoni Martí i Petit, la classe magistral de democràcia que acaba d’impartir al poble andorrà en anunciar tota una sèrie de canvis legislatius que afectaran de manera directa tota la classe treballadora del Principat d’Andorra.

I com no podria ser d’altra manera, és d’agrair que hagi tingut la delicadesa de comptar amb el suport i el diàleg previ dels agents socials, com és de rigor a qualsevol societat democràtica europea.

És curiós que després d’anhelar un canvi de rumb respecte a les formes d’anteriors executius, curiosament també capitanejats pel Molt Il·lustre Sr. Antoni Martí i Petit es continuï mantenint el menyspreu envers la classe treballadora andorrana així com per als seus representants.

En qualsevol democràcia moderna són els agents socials, empresaris i sindicats a través de les seves organitzacions els qui debaten  i impulsen les millores necessàries en cada context econòmic i social .

A Andorra som diferents, aquí tot diàleg, tota concertació social, tot conveni col·lectiu queda substituït per reial decret d’una majoria absoluta i absolutista de 5500 vots sobre una població efectiva de 70.000 habitants .

Tota una Màster Class sobre democràcia en ple centre de la Unió Europea. Situació geogràfica que alguns polítics tan anomenen quan aquesta situació serveix als seus fins electoralistes.

El problema bàsic del concepte de democràcia participativa és la disjuntiva de com reconciliar-la amb el govern de la majoria.

Sir Arthur Lewis, llorejat amb el Premi Nobel, va assenyalar en una de les seves obres que tots aquells afectats per una decisió han de tenir l’oportunitat de participar en el procés de prendre aquesta decisió, ja sigui en forma directa o mitjançant representants electes. Això implica que en aquesta “oportunitat de participar” es prenguin decisions majoritàries dins d’un concepte de consens nacional en qüestions relatives a principis bàsics i drets humans. Això no exclou el pluripartidisme sinó que busca en la diversitat i el debat, una política consensual amb ple respecte a les minories.

De forma molt sincrètica, el Totalitarisme és una forma de govern en la qual l’Estat envaeix la vida pública, sempre amb una referència a l’interès superior de la comunitat. Concentra en solament un els tres poders clàssics de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Controla, d’una forma o una altra, les organitzacions socials. administra l’educació i, fins i tot, tracta de tutelar els costums. Es recolza en el partit únic, els cossos de seguretat i l’exèrcit. Controla els mitjans de comunicació de masses, encara que siguin privats, part fonamental del sistema. Recolzant-se en aquests mateixos mitjans, tracta de gestionar l’oci més simple dels ciutadans, fomentant els més alienants d’ells. En el Totalitarisme, la corrupció –en el moral i en el social- s’ensenyoreix de la societat d’una manera generalitzada.

Els sistemes autocràtics (governs de facto), serien doncs una espècie de dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses) i repressió social (promulgació de Decrets-Lleis que fregarien la constitucionalitat però que quedaran revestits pel vernís *democratitzador del Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa), símptomes evidents d’una deriva totalitària que pretén la implementació en l’Estat espanyol d’un règim Presidencialista autocràtic”.

(Germán Gorraiz López, )

De forma encara més resumida, ajuden a mesurar la Democràcia la major o menor separació de poders -legislatiu, executiu i judicial-, la major o menor llibertat de premsa, d’associació, de reunió, la llibertat de càtedra a l’educació, la tolerància o intolerància sobre els costums, i el gaudi d’una major participació del poble en els assumptes de govern. En definitiva, la major o menor acumulació de poder fàctic i l’amplitud del grup que ostenta aquest poder.

La democràcia és, no ho oblidem, un efecte de la lluita dels quals qüestionen les relacions de domini, les jerarquies establertes en la societat disciplinària. El liberalisme i la democràcia són contradictòries, encara que finalment el liberalisme integra elements democràtics perquè no li queda un altre remei.

(Luis Roca Jusmet, “De la societat disciplinària a la societat de control”; )

Les organitzacions socials estructuren la vida quotidiana de cada ciutadà. La vida quotidiana està situada al centre del ciutadà com a individu. Cadascun de nosaltres es va construint històrica i culturalment amb el quotidià viure. El treball, les creences religioses, les aficions, el consum, la vida familiar i les amistats,… El govern del PP –sense eximir de la responsabilitat de la seva pròpia covardia a la resta de partits del Congrés-, com a representant i mà executora del món financer que ens governa, tracta de controlar aquesta vida quotidiana, que recolzant-se en els mitjans de comunicació, se’ns assignen maneres de vida i pensament, desitjos i actuacions. Ens convencen de quin és el nostre oci; el que hem de-poder consumir enquistant-nos la dictadura del consumisme a través dels mitjans de comunicació; ens diuen quan hem d’estar alegres o desolats; ens indiquen com hem d’estimar i com ha de ser nostra família; qui és important o no en les nostres vides, com “famosillos i tertulianos” de tota mena que participen en “cutres” programes televisius, que empobreixen bestialment la quotidianitat d’una majoria asseguda enfront dels televisors.

(Guy Debord, “Perspectives de modificació conscient de la vida quotidiana”, )

Gabriel Ubach Valdivia,  Secretari General de la Unió Sindical d’Andorra