Sobre bogeria i amor

La bogeria pot ser un desastre per aquella persona que la pateix però beneficiosa pels grups humans. En efecte, aquells paranoics que en la sabana original, on vivien els nostres avantpassats, veien animals perillosos en qualsevol ombra tenien més possibilitats de sobreviure. Igualment aquells que sentien veus d’avantpassats i esperits, allò que avui anomenem esquizofrènia, podien arribar a ser líders espirituals dels grups i crear una consciència de grup més intensa. Sovint no, és cert. Però sí de vegades. Per això és evident que el que anomenem bogeria no és més que un comportament extrem i que només hi ha graus de separació entre el que anomenem persones “normals” i els “bojos”. Molts líders militars han estat uns inconscients que no tenien por, el que ens demostra que moltes vegades el que anomenem bogeria no és més que un comportament no adaptat al nostre entorn. Quelcom similar pensava la psiquiatria soviètica per la qual els dissidents al comunisme no estaven equilibrats mentalment. Avui parlem molt bé de Mandela però què va ser sinó algú que va tenir la bogeria d’enfrontar-se a un règim despòtic? Afortunadament, afegiria jo. I el mateix podem dir de l’amor. Els humans sentim afecte i estima pels nostres fills i altres parents però també per altres persones amb moltes de les quals ens aparellem. L’amor és aquell sentiment químic i quelcom més que no sabríem definir, similar a una droga dura, que ens fa pensar que l’estimat és el que ens dóna la suprema raó per existir…Durant un temps. En definitiva és una conducta extremadament boja, sí, però meravellosa. I sense aquesta bogeria, sense la bogeria, totes elles, no podríem existir. O no voldria la pena.

Un de tants mites que en el passat he cregut i intentat practicar i del qual m’he desfet és el de l’anomenat pensament positiu. Vingut dels Estats Units, ens diu en poques paraules que l’optimisme és la millor actitud davant la vida. Però tot i ser cert que és millor ser més aviat optimistes que pessimistes no hem d’oblidar que tots els extrems són dolents. Un depressiu molt negatiu és algú que no pot aportar gaire als altres i de comportament autodestructiu. Però si passem a l’altre extrem podríem dir el mateix. La solució no passaria per l’aristotèlic 50% optimisme, 50% pessimisme. En primer lloc perquè probablement és irrealitzable i segon perquè és indesitjable. Probablement la solució passa perquè s’ha de ser el màxim de realista possible però també intentar veure i viure amb la màxima alegria possible. I sabent que per ser alegres hem de saber el que és la tristesa. De la mateixa manera que per saber el que és l’equilibri mental hem d’haver recorregut el desequilibri. Haver embogit, vaja. I que la màxima bogeria que podrem cometre és no fer cap bogeria, ni estimar perquè fa mal. Sí, estimar sovint fa mal però també uneix i cura. I les bogeries depenen, sovint, del punt de vista però sobretot hem de tenir en compte el que deia William Blake: “si seguim pel camí de la bogeria (i tornem) arribarem al temple de la saviesa”. I en això intento estar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.