borgmanEl realitzador neerlandès Alex van Warmerdam s’ha emportat el premi gros del 46 Festival Internacional de Cinema de Sitges 2013 amb l’estrany i inquietant film Borgman. No sabem si ha estat un reconeixement conjectural del jurat, però el cert és que aquest guardó arrodoneix la trajectòria d’un realitzador en la seixantena que s’ha vist homenatjat en el mateix festival amb el premi “La Màquina del temps” i, també, s’ha vist acompanyat d’un oportú cicle paral·lel que se li dedica als cinemes Girona de Barcelona aquests mateixos dies per repassar la seva filmografia.

Premi a la destrucció de l’ordre establert en aquesta comèdia negre satànica

El títol respon al nom del personatge principal, Camiel Borgman (Jan Bijvoet), una espècie de líder, entre messies crístic i elegant cavaller diabòlic, cap d’un grup secret dedicat a trastocar l’ordre establert. La seva targeta de visita és la compassió o el rebuig que pot desvetllar al presentar-se com a rodamón o pidolaire i demanar que el deixin banyar-se. Una estratègia que li permet tenir accés a les cases de gent rica i així sabotejar-les cautelosament i subtilment des de dins mateix, metàsticament.

La catalogació d’aquest film planteja un problema d’encaix genèric al moure’s en un territori ben relliscós que el fa oscil·lar entre la comèdia de l’astracanada i l’humor de l’absurd, el film de psicòpates i assassins en sèrie de metodologia troiana, la sàtira social “buñueliana” amb humor negre i surrealisme desestabilitzador o les trames diabòliques i satàniques conspiratives.

La pel·lícula arrenca amb una seqüència sorprenent de persecució de Borgman farcida d’imaginació i inaccessible a la comprensió d’un espectador perplex situat en un constant fora de joc. Des de que Borgman s’endinsa com un molest intrús en la benestant estabilitat d’una família burgesa, se’ns desvetlla una rialla que neix d’un humor de l’estupidesa i el sense sentit però alhora ens sumim en un estat d’atemorida inquietud quan ensumem l’amagat joc sinistre d’un encantador malvat com Borgman.

Ens congratulem amb la pèrfida llavor del mal que germina en aquest film subversiu i alhora ens fascina la personal aproximació del director a l’ambigüitat que desprèn l’atractiva i seductora figuració de la maldat que representa Borgman, i sense haver de recórrer als llocs comuns del gènere de terror i poder burlar els seus límits. La crítica lliçó social del film també és prou manifesta a través d’aquesta maquiavèl·lica destrucció de l’ordre establert en una zona residencial de famílies acomodades de part de l’estrambòtic grup organitzat.

Malauradament, la pel·lícula deixa una molesta sensació fruit d’una excessiva dispersió genèrica que a través de rebrecs, giragonses i rebrots, ens condueixi a una estèril via morta. La simpatia inicial de la malèvola i dinamitadora proposta d’Alex Van Warmerdam es dilueix fins a quedar en un discret foc d’encenalls. Resta, això sí, moments prou aconseguits de torbadora i malaltissa incomoditat.

Juno Temple commou el jurat amb l’infern en un mateix a Magic Magic

Magic Magic del xilè Sebastián Silva ha estat una de les grates sorpreses d’aquest festival i finalment ha rebut un merescut reconeixement, encara que tangencial, com el premi a la millor interpretació femenina per la seva jove protagonista Juno Temple. Per fi ens hem pogut retrobar amb els límits de la por i de la torbació que desprèn allò desconegut o inquietant que viu entre nosaltres. Una accepció del gènere fantàstic que no viu de l’amenaça externa, de l’enemic monstruós, sinó que neix dels nostres terrors íntims, dels desajustos mentals, dels tortuosos laberints del cervell humà.

Una jove americana, Alícia (Juno Temple) viatja amb una colla d’amics que no coneix gaire després que la seva cosina hagi de tornar a Santiago de Xile. El grup es desplaça a un lloc perdut del paisatge xilè, un espai idíl·lic i incontaminat, un tros de naturalesa amiga i confortable, però la manca de la seva cosina enmig d’un grup de desconeguts xilens en un entorn natural on perviuen reminiscències de la cultura mapache provoca un procés malaltís de malson sense aturador en la jove.

Una pel·lícula que recupera el neguit i l’angoixa a través del sofriment d’una noia que viu aquest recer natural com si fos una experiència claustrofòbica i destructiva. L’insomni de la protagonista, les bromes benintencionades dels companys, els avisos de cortesia de l’amfitriona, els crits naturals de les cotorres en la nit, unes jogueneres formes en espiral, un innocent joc d’hipnosi i un ampli catàleg d’elements quotidians provoquen un estat alarmant d’ansietat i de malestar en la desequilibrada noia. La primera sensació de mal rotllo en el festival de Sitges que ens demostra potser que l’autèntic terror es troba dins nostre.

La seca cerimònia de la crueltat de Big Bad wolves premiada com a millor direcció

En un palmarès tan repartit i ampli com el d’aquesta 46 edició finalment hi hagut un raconet per guardonar la brillant i directa exploració de la crueltat i el sadisme humà a càrrec d’uns homes ofuscats per la set cega de venjança en la farsa negríssima Big bad wolves del tàndem format pels israelians Aharon Kesahles i Navot Papushado. Tots coneixem l’habilitat humorística dels israelians en riure’s d’ells mateixos sense complexes, però potser mai havíem sospitat que es pogués anar tan lluny amb una pel•lícula de gènere que acceptés un enfocament tan demolidor i corrosiu com fa gala aquest thriller esperpèntic i negríssim sobre la barbàrie humana sense aturador.

El retrat que fan els directors d’una violència extrema enquistada en una societat que ja no necessita de l’etern enemic àrab per canalitzar-se, sinó que es gira contra ells mateixos en una intriga bàsica i elemental d’un sospitós pedòfil assetjat per la policia i pel pare d’una de les seves presumptes víctimes. Un clima irrespirable creat a batzegades, amb moments d’humor àcid i de moments salvatges, de dilatacions i interrupcions un xic forçades que ens predisposen a un cert distanciament però que finalment ens retorna a l’asfixiant camp de batalla ètic de la pel·lícula, que bascula entre el respecte a la innocència i el càstig corporal al probable culpable.

 L’estilitzada Only god forgives arranca un guardó per la seva fascinant fotografia

Winding Refn ha imposat el seu magisteri en el Sitges’2013 amb Only God forgives, una proposta desmesurada de format operístic recolzat en una brutal tragèdia de mares possessives i fills rebutjats que només pot acabar amb una catarsi sagnant i salvatge. Only god forgives és un fastuós espectacle visual recolzat en una impressionant fotografia de Larry Smith, premiada de forma incontestable. Una realització solemne per explicar a base d’imatges superestilitzades una dantesca trama de cinema negre i criminal amb assassinats i venjances d’una virulència incòmode, a estones el·líptica i d’altres d’una crueltat feridora.

El resultat final de la pel·lícula és senzillament aclaparador per l’exhibició d’una posada en escena saturada i barroca, en el llindar de la petulància i l’ostentació, però de provada eficiència gràcies a la seva exacerbada plasticitat i bella sensualitat. I és que la manera com està mostrada gràficament aquesta història aconsegueix arrossegar-nos. El to de pel·lícula suspesa, de relat entrevist, oníric i al·lucinat, converteix la pel·lícula en una experiència en trànsit. Podríem entendre que l’artificiositat de l’embolcall no s’ajusta a la simplicitat i elementalitat d’una història ben malaltissa, però el grau de fascinació que emet el retrat d’aquest submón violent de sàdics policies i nocius vincles de sang és incontestable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada