Sitges 2013 subratlla els perills d’una naturalesa enemiga

magicThe green inferno cuina una amena barbacoa humana

La selva peruana és el lloc que ha triat Eli Roth per destrossar els seus incauts excursionistes de l’activisme ètnic i ecològic a The green inferno. El director de les sanguinàries i truculentes pel”lícules Cabin fever i Hostel ens presenta una nova incursió en el cinema gore inspirat en els clàssics dels vuitanta com Holocausto caníbal de Ruggero Deodato però passat pel filtre de la ironia i l’humor negre. El grup de joves i rics universitaris nord-americans protagonistes de The green inferno se’n va de cap de setmana al Perú per salvar tribus indígenes i combatre la deforestació de la selva amazònica com aquell que se’n va de cap de setmana a esquiar.

Però la mala bava del nord-americà Eli Roth premia al grup amb un infern caníbal en què ells esdevindran la matèria primera, la carn fresca, d’una gran barbacoa humana després de patir un accident d’avioneta. La conya rau en què serviran de menja exquisida de la tribu que pretenien salvar de l’extinció, indígenes antropòfags amagats sota el mantell verd d’una perillosa selva.

Com acostuma a passar en productes d’aquesta índole que sovint busquen provocar el fàstic o la repulsió en un espectador cada cop més entrenat i acostumat ja als excessos i la saturació de carn arrencada, budells escampats i desmembraments corporals, Eli Roth procura superar aquesta premissa primària més efectista aportant un saludable i inevitable esperit bromista al conjunt per convertir cada rampell d’atrocitat en una nova riallada fins a l’acudit final. De fet, crec que és l’única manera de prendre’s seriosament aquestes apoteosis de la barbàrie.

 The jungle ens presenta un inofensiu bestiari tailandès

Mentre uns busquen l’espiritualitat i la transcendència en la selva tailandesa com Apichatpong Weerasethakul a través de les bèsties, fantasmes i ànimes de la jungla pertanyents a la tradició local, altres intenten buscar infructuosament l’horror en la nit de la profunda jungla com Andrew Traucki a The jungle. L’excusa per a terroritzar al públic és una expedició científica que s’endinsa en la selva indonèsia a la recerca del guepard de Java en perill de extinció que sembla sembrar la destrucció en una part recòndita de la selva.

L’operació estarà comandada per un expert botànic i el seu germà – que filmarà la missió-, més uns especialitzats guies de la zona. El director australià dona al seu producte un embolcall de fals documental a través de les imatges enregistrades càmera en ma per anar introduint l’horror gradualment, per anar de menys a més, de falses pistes i evidències equívoques a una escalada de la por quan hagin d’enfrontar-se a una bèstia més temuda que el propi guepard, una criatura monstruosa que desconeixen i que sembla formar part del folklore tradicional.

No cal dir que aquesta estratègia de la por de la càmera nerviosa i saltirona, les imatges entretallades, la imatge congelada per veure una figura fugissera espantada, les imatges de visió nocturna o els crits enmig de la foscor davant del desconegut, ja està tan devaluada i resulta tan poc eficient que fins i tot tampoc ja no serveix per dissimular la precarietat pressupostària. És cert que la imaginació pot suplir les mancances, que el degoteig d’informació en la pel•lícula fins a l’inevitable esclat final del terror, poden ser bones amigues, però en la present ocasió és més del mateix i l’avorriment resulta invencible.

L’entorn aïllat accentua l’infern d’un mateix a Magic Magic

Avancem que Magic Magic del xilè Sebastiàn Silva ha estat una de les grates sorpreses d’aquest primer tram de festival. Per fi ens hem pogut retrobar amb els límits de la por i de la torbació que desprèn allò desconegut o inquietant que viu entre nosaltres. Una accepció del gènere fantàstic que no viu de l’amenaça externa, de l’enemic monstruós, sinó que neix dels nostres terrors íntims, dels desajustos mentals, dels tortuosos laberints del cervell humà.

Una jove americana, Alícia (Juno Temple) viatja amb una colla d’amics que no coneix gaire després que la seva cosina hagi de tornar a Santiago de Xile. El grup es desplaça a un lloc perdut del paisatge xilè, un espai idíl·lic i incontaminat, un tros de naturalesa amiga i confortable, però la manca de la seva cosina enmig d’un grup de desconeguts xilens en un entorn natural on perviuen reminiscències de la cultura mapache provoca un procés malaltís de malson sense aturador en la jove.

Una pel·lícula que recupera el neguit i l’angoixa a través del sofriment d’una noia que viu aquest recer natural com si fos una experiència claustrofòbica i destructiva. L’insomni de la protagonista, les bromes benintencionades dels companys, els avisos de cortesia de l’amfitriona, els crits naturals de les cotorres en la nit, unes juganeres formes en espiral, un innocent joc d’hipnosi i un ampli catàleg d’elements quotidians provoquen un estat alarmant d’ansietat i de malestar en la desequilibrada noia. La primera sensació de mal rotllo en el festival de Sitges que ens demostra potser que l’autèntic terror es troba dins nostre.

TOTES LES NOTÍCIES