Ja és als cinemes ‘Sirat’, d’Oliver Laxe, després d’aconseguir el Premi del Jurat al 78è Festival Internacional de Cinema de Canes. La radical pel·lícula espanyola ‘Sirat’ va compartir guardó exaquo amb l’excepcional pel·lícula alemanya ‘Sound of Falling’, de Mascha Schilinki. El cineasta gallec aconseguia aquest important guardó pel seu quart llargmetratge en la que ha estat la seva primera participació en secció oficial de Canes. ‘Sirat’ és una producció de Movistar+ i altres productores, com la dels germans Almodóvar, ‘El Deseo’, i participació catalana, també.
L’estrena en competició a Canes culminava, en certa manera, una carrera cinematogràfica unida de forma estretíssima amb aquest festival des de sempre. El seu primer llargmetratge ‘Todos vosotros sois capitanes’ (2010) va guanyar el premi de la crítica internacional FIPRESCI en la secció de la Quinzena dels Realitzadors. Amb ‘Mimosas’ (2016) guanyava el premi a millor pel·lícula a la Setmana de la Crítica de Canes i després guanyaria el premi del jurat de la secció Una Certa Mirada per ‘Lo que arde’ (2019). D’altra banda, cal recordar que excepcionalment el cinema espanyol ha estat present per partida doble en secció oficial perquè ‘Sirat’ ha competit al costat de ‘Romería’ de la cineasta catalana Carla Simón.
Oliver Laxe ha comptat de nou amb un guió de Santiago Fillol per a una arriscada i temerària proposta d’enfocament nihilista sobre un pare (Sergi López) i el seu fill (Bruno Núñez) que busquen a la filla desapareguda, Mar, en festes-rave pel desert del Marroc. El desert, un món perdut fora del món, és l’indret on s’apleguen un divers i genuí grup humà de diferents procedències amb les seves furgonetes per a gaudir a l’aire lliure de festes de música electrònica, llibertat i disbauxa. La recerca de la noia portarà a l’home i el seu fill a un viatge a les profunditats del desert seguint a un grup assidu d’aquestes festes, un trajecte farcit de perills, no exempt d’èpica, però també de malastrugança. El motiu del viatge, sobretot aquell predisposat a l’imprevist, a la incertesa, al desconegut, té sempre quelcom d’aventura física i, també, d’experiència transformadora.
Com s’indica a l’inici amb el significat de la paraula àrab ‘Sirat’, el qual apunta a la prima línia que separa el paradís de l’infern, la pel·lícula serà al capdavall una espècie de viatge a enlloc, un camí sense retorn, una travessia traumàtica. La pel·lícula de Laxe resulta extrema, suïcida, lluny de les convencions, els tòpics i l’aspecte més bucòlic de la vida del desert. Sap treure un grat profit del paisatge rocós, barreres naturals quasi insalvables, rodant bona part de la pel·lícula en paisatges feréstecs del Marroc, com abans havia fet a l’esmentada ‘Mimosas’ (2016).
La pel·lícula de Laxe encomana també una indissimulada fascinació per aquest tipus de música electrònica de ball, tot recreant moments de pur trànsit, associat alhora a un retrat d’una colla de desclassats, quasi una tribu del desert, una espècie de freaks que es traslladen amb camionetes com els carros d’una troupe d’un circ nòmada. El repartiment es completa amb una llarga llista d’actors debutants, tal com acostuma a passar en el cinema de Laxe, com Stefania Gadda, Joshua Liam Herderson, Tonin Javier, Jade Ouki i Richard Bellamyun. D’altra banda, Sergi López, actor català de projecció internacional, tornava a trepitjar la catifa vermella de Canes després de participar en un ampli reguitzell de pel·lícules seleccionades a Canes tal com demostren les seves interpretacions a ‘Pacifiction’, d’Albert Serra l’any 2022; ‘Lázaro feliz’, d’Alice Rhorwacher el 2018; o ‘Michael Kolhhaas’, d’Arnaud Des Pallieres el 2013.