Yolanda López, en el seu post del passat dia 1 de desembre, va fer una reflexió profunda sota el títol “¿a que suena el silencio?”. L’enunciat em va cridar l’atenció perquè semblava voler incidir directament en algun aspecte de l’existencialisme, on l’anàlisi humà, les emocions, la llibertat o la responsabilitat individual son la resposta, quasi be sempre a tot, amb l’ajut i l’observació del silenci.

Vaig gaudir de la sensibilitat de la narració a l’hora de descriure sensacions que resulten difícils d’explicar amb paraules, però fàcilment percebudes i enteses davant d’experiències excepcionals i, tot plegat,  em va motivar a escriure sobre el silenci i el valor ocult de les seves virtuts.

L’escrit em va transportar al temps del record quan, de tant en tant, me’n anava a passar uns dies al monestir de Leyre, convivint amb els monjos benedictins, a la recerca del “silenci exprés” que m’ajudés a escoltar-me, en un moment en  què necessitava trobar sentit a algunes qüestions de la meva vida i del meu futur.

Vaig aprendre a percebre’l com un aliat fidel, una mena d’altaveu que et dona consciència d’ infinitat de detalls què, sense la serenor de la seva veu, podrien ésser invisibles. El silenci no és només absència de paraula, és també companyia,  esdevé igualment resposta al pensament, a la mirada i a la complicitat de la vida amb l’entorn més immediat… ¿Potser per això,  pels antics místics, el silenci era l’expressió d’allò inefable, d’allò que no podia ser dit, explicat o descrit amb paraules?… per a ells, no era un mutisme, era la prolongació transformada del llenguatge i un recurs per a conversar i visualitzar allò imperceptible… jo també ho veig així…

Per algunes persones, és sinònim de soledat, un element no forçosament negatiu quan es comparteix amb l’observació de la vida, perquè no elimina cap discurs interior sinó que provoca un diàleg profund i sincer.

Sembla que vivim en una societat sorollosa, on els que més criden, menys valoren la immensitat de les petites coses, deixant de gaudir d’aquella felicitat silenciosa que es magnifica amb l’observació… No donar valor al silenci, és com llençar a l’oblit, moments únics de l’aprenentatge perquè, el silenci, esdevé misteri, en el moment que pot ser tot o pot ser no rés… és l’aliat indispensable del record, del somni del futur i la veu que fa companyia en el present…

Amb el silenci tenim l’oportunitat de saber exactament el què som, de percebre la nostra dimensió… esdevé el millor mirall interior que ens dibuixa tal i com som… no ens enganya, ens ho explica tot… Benvingut siguis silenci, benvinguda la teva serenor!!!…