Una tercera característica d’aquesta família tan especial (que, no ho he dit, prové del segle XIV: primera documentació en català de senya) és que, malgrat que la caiguda en desús de significar-se pugui fer pensar el contrari, s’ha adaptat molt bé als temps. És plena de mots actualíssims i de màxima vigència. Per exemple, dissenyador, que al principi era sinònim de dibuixant. També senyalització, íntrinsicament lligada a una de les indústries que simbolitzen la modernitat, la de l’automòbil. Osignatura, preferida per molts compatriotes a firma perquè fa com més catalanesc, o si més no més solemne. I assignatura, és clar, bàsica en el camp de l’ensenyament. Finalment, designar també és paraula d’aparició freqüent als mitjans, ja sigui lligada a l’activitat política o a la pràctica de formats televisius d’èxit. Ai, i encara me’n descuidava una altra que ha fet més fortuna. Potser la més moderna de totes. Del submón del bandolerisme i la clandestinitat revolucionària a la butxaca de cadascun de nosaltres, via ordinador o telèfon: contrasenya (que suposo que la nova gramàtica a punt d’aparèixer ja ens farà escriure amb dues esses).
    Però espereu que no s’acaba aquí. En aquesta nissaga tan plena de virtuts tampoc hi falten un parell o tres de parents de pes, d’aquells que no estan subjectes a modes i mantenen una mena d’aureola simbòlica permanent. Senyera, per començar, que malgrat les queixes dels qui troben que la bandera de les quatre barres s’hauria de dir, simplement, bandera catalana, manté el prestigi intacte en l’imaginari autòcton. O significat, que d’ençà que al segle XIV la recollí Llull no ha perdut ni un bri de vigència en sa transversalitat temàtica. I ensenyament, per descomptat, un sempreverde, com diuen en italià, que modernament ha descavalcat sa germana ensenyança de la vida pública (a mitjan XVIII Baldiri Reixac va publicar una obra cabdal de la pedagogia, Instruccions per la ensenyansa de minyons). I encara hi hauríem d’afegir senyal, mot polisèmic entre els polisèmics, fins al punt d’haver parit dos verbs (assenyalar i el falsament bàrbar senyalar, amb el significat de ‘fer o posar un senyal o una ferida’).
    Com no podia ser d’altra manera, entre tants derivats també s’hi amaguen curiositats. Com aquesta: a pesar de la recomanació del verb col·loquial senyar-se per referir-se a ‘fer-se el senyal de la creu’, el cultisme persignar-se, sovint bandejat com a barbarisme, continua essent normatiu.
Amb famílies com aquesta, doncs, qui necessita modernitats?