Que bonic el jutge renyant l’ajuntament revoltós de Badalona per obligar els treballadors a “significar-se” el dia de la Rassa! Em va entendrir, perquè significar-se és un verb que a la darreria del segle XX ha experimentat el mateix que estilar-se oemancipar-se: han passat a millor vida sense fer soroll, i sense que ningú els trobi a faltar gaire, substituïts respectivament per ‘estar de moda’ i independitzar-se, les formes beneïdes pel burocratès que ens està convertint en micos de repetició.
    No estic segur de quina és l’expressió o perífrasi que aquesta llengua de fusta que els mitjans ens encolomen ha substituïtsignificar-se (destacar-se massa? Posar-se en evidència? Manifestar-se, sempre comptant amb l’ajut del context?), però és una veritable llàstima perquè forma part d’una família com n’hi ha poques. Per tradició, per nombre de parents, per rellevància argumental… Deixeu-me anar per ordre. D’entrada perquè prové de senya (en llatí, signa), un mot que ha generat una bona vuitantena de derivats però que no té res a veure amb seny. El famós tret del caràcter que se suposa que ens caracteritza no el vam pas heretar dels besavis romans ans dels germànics, veges tu quina curiositat.
    Però n’hi ha de més rellevants, de raons per exaltar aquest llinatge. A mi m’agrada especialment el fet que aproximadament una tercera part dels fills, néts i besnéts s’han modernitzat (dissenyar, contrasenya, ressenya, assenyalar…) i uns quants més, la majoria, no (resignació, designar, insígnia, insignificant…). Em refereixo a la forma, és clar: els del segon grup mantenen el dígraf ‘gn’ de l’original i no l’adapten a la pronúncia vulgar, mentre que els del primer sí. Els uns són més visuals, per dir-ho així, i els altres més fonètics. Si dic que aquesta particularitat m’agrada és perquè va molt bé per fer entendre al profà que la llengua no és una ciència exacta i que hi intervenen molts factors, que tenen a veure amb la història, la cultura, l’evolució i fins i tot la casualitat. El parlant normal i corrent reclama normes per orientar-se en la jungla de la llengua, tan plena de paranys (i per això es revolta quan les hi canvien. Vegeu el cas dels accents diacrítics), però en aquesta matèria les normes no són principis matemàtics d’aplicació universal. Per això és bo de saber que sovint resulta més eficaç refiar-se de la intuïció que no pas de l’aprenentatge gramatical conscient. Quan se’n conserva, és clar